Una dona maltractada no només pateix físicament. El dolor va més enllà. La por, la humiliació, la vida trencada. I quan tot acaba, si és que acaba, arriba una altra lluita: la de la Justícia. Una Justícia que ha de ser clara i contundent. Perquè qui fa mal ha de pagar. Sense excuses de mal pagador. Andorra, amb els seus governs anteriors, i a través de la seva reserva a l’article 30 del Conveni d’Istanbul, ha estat defensant aquest principi des de sempre.
Ara, l’actual Govern, amb les pressions de l’onada del ps i Concòrdia, DA i CC, canvia de rumb i accepta aixecar la reserva d’esmena de l’article 30 per tal que l’Estat pagui la indemnització aplicada judicialment que ha de pagar l’agressor, en cas que aquest es declari insolvent.
Tot l’arc parlamentari, a l’excepció d’Andorra Endavant, va pel camí d’eximir i esborrar la responsabilitat de l’agressor. No es pot permetre que l’Estat substitueixi l’agressor en la seva responsabilitat. No és just. Ni per a la víctima, que vol que el seu agressor pagui, ni per a la societat.
Maltractar no li pot sortir gratis a l’agressor.
Quan un agressor sap que, si no pot pagar, l’Estat ho farà per ell, el sistema falla. Qui ha de patir la càrrega? Els contribuents? Les víctimes? No. Ha de ser l’agressor qui assumeixi les conseqüències. Sempre.
La impunitat financera és un perill. El missatge ha de ser clar: no hi ha escapatòria. La violència de gènere ha de tenir un cost real per als qui la causen.
Es necessiten solucions reals, no pedaços.
Diuen que hi ha agressors insolvents. Que no es pot fer res si no tenen diners. Però no és veritat. Es poden establir mecanismes perquè paguin, ara o més endavant.
1. Embargament total
Si avui no té res, potser demà sí. L’agressor ha d’estar en un registre d’insolvents. Si rep una herència, si aconsegueix feina, si guanya diners, la indemnització ha de ser la primera obligació.
2. Treball compensatori
Si no pot pagar amb diners, que ho faci amb feina. Que treballi per retornar el que ha fet. Que destini part del seu sou a la víctima. Que no pugui escapar de la seva responsabilitat.
3. Un fons finançat pels culpables, no per la societat
No pot ser el poble qui assumeixi aquesta càrrega. Es poden establir sancions, recàrrecs i multes als agressors. Que siguin ells, amb els seus actes, qui alimentin un fons per a les víctimes.
4. Penalització per no pagar
No complir amb la indemnització ha de ser un delicte més. Si un agressor no paga, la seva condemna ha de ser més dura. Que no pugui esquivar la seva obligació sense conseqüències.
Cal Justícia per a les víctimes.
L’Estat ha d’estar al costat de les víctimes. Però això no vol dir que hagi de pagar en lloc dels culpables. L’agressor ha de sentir el pes de la seva acció en tots els aspectes de la seva vida. Sense escapatòries. La reserva d’Andorra a l’article 30 del Conveni d’Istanbul no nega drets. Al contrari. Defensa la Justícia. La veritable Justícia. Aquella que no permet que qui ha fet mal s'alliberi de les seves responsabilitats. Perquè qui fa mal ha de pagar. Sempre.
