De tant en tant, per curiositat, m’agrada xafardejar anuncis de pisos. Repasso totes les parròquies, i busco des dels apartaments més senzills i petits, fins a xalets espatarrants. Vull canviar de pis? A priori no. Però sempre penso: i si avui trobes l’anunci perfecte? Aquell piset que està bé, bonic, millor que el meu i que pugui pagar? Malauradament, mai veig res que s’ajusti a la meva butxaca, així que dono gràcies per poder pagar, encara, l’habitatge on visc. Els preus són astronòmics. Pisos d’una sola habitació, no més de 40 metres quadrats, sovint sense mobles ni aparcament, 900 euros! I si busques quelcom més gran, primer és difícil trobar-ho, i segon, quasi que necessites que et toqui la loteria per pagar-ho. La setmana passada la xarxa va tornar a bullir amb una internauta que exposava el seu cas, 1.400 euros per un pis de dues habitacions. I ja no és només pagar trinco-trinco cada mes, és haver de fer front, també, que si al mes d’agència, que si a la fiança i ves que no et demanin alguna quota per avançat. Però qui ho pot pagar tot això? Qui ha de viure en aquest país? Segurament hi ha algú que lloga o ven a preus adequats (no m’agrada la fórmula aquesta dels preus assequibles perquè el que jo vull és un preu adequat al salari que cobro), però sincerament no sé on trobar-los. Cada vegada que algú nega el problema de l’habitatge al país se’n riu de bona part de la població. Si no, que m’expliquin com lloga un pis algú que cobra els 1.157,87 euros del salari mínim, o fins i tot els 1.890 del salari medià. La bombolla immobiliària es torna a inflar i si no hem après res dels errors i la crisi passada, les passarem magres.
