¿Qui la fa la paga? No sempre

Confesso que sóc desconfiat per naturalesa. No sé si és per vocació professional o per això que un es va fent gran i la vida et va ensenyant digues-m’ho clar a prova d’hòsties. No em crec les coses fins que no les puc comprovar jo mateix. Tal vegada és un defecte amb què m’ha tocat conviure. Aquesta manera de ser em fa preguntar-me constantment per què passen certes coses i no descanso tranquil fins que hi trobo la resposta. Aquesta batalla interna no sempre té resultats i els interrogants són vençuts pel silenci. Aquest és el cas del policia que va disparar uns trets contra l’edifici administratiu de l’Obac. En un pim-pam va ser detingut i posat en llibertat. No entraré a parlar d’ordenances penals i altres històries jurídiques. Entenc que el cas va molt més enllà de coses que no ens volen explicar. Em nego a creure que un cas d’aquesta gravetat es pugui tancar d’aquesta manera malgrat que legalment sigui possible. No tinc res en contra d’aquest agent ni envers el cos de la policia. Tot al contrari, sempre que puc fora de les fronteres del nostre país defenso la seguretat d’Andorra com una de les seves grans virtuts. En el que sí que estic en contra és que hàgim d’acceptar que no tots els ciutadans siguem tractats igual davant la llei. Qui no s’ha preguntat aquests dies ¿què m’hauria passat a mi si m’haguessin enxampat disparant uns trets a l’edifici de la policia? La resposta tots la sabem. Sempre he defensat que, tard o d’hora, qui la fa la paga. Sembla que m’he equivocat. Però el més fotut de tot són els que permeten que el que la fa no la pagui. Sí, sóc un desconfiat.