A qui li importa?

La setmana passada llegia un article d’opinió escrit per Iñaki Rubio a les pàgines d’un altre diari del país. Es titulava Article sense tema i l’escriptor explicava quina és la seva rutina literària per donar vida a cadascun dels articles que publica. La qüestió és que en aquell moment, Rubio considerava que no tenia tema, “que la cosa no arrencava”, per dir-ho amb les seves paraules. Sol passar, els ho asseguro, però si continuaves llegint, t’adonaves que aquesta sensació es devia més a un esperit crític que a una manca real d’idees.

L’escriptor considerava que tenia un tema d’actualitat que li agradava, però era tan evident i gastat, que li feia mandra. També hi havia un altre tema que li donava voltes pel cap, però la seva autocensura de suposar –a hores d’ara, gairebé de manera fefaent– que algú es podria enfadar, el va fer desistir. I una de les últimes raons per sentir que no podia trobar aquest tema tan desitjat del qual parlar era la manca d’espai.

Fins aquí, res de l’altre món, em podran dir no o sí, i molt més que això encara.

La setmana passada vaig poder constatar, en acabar de llegir l’article, que la conclusió que em quedava era la d’agrair l’honestedat de l’escriptor. Per obrir-me aquesta petita porta al seu modus operandi, però també per exercir aquesta sinceritat quan admetia els problemes que trobava durant el procés d’escriptura.

Per a mi, el més important va ser que expliqués els motius. Més encara, que existissin aquests motius. Avui dia, sembla que és cada vegada més difícil trobar gent que es planteja una cosa tan lògica com el fet de veure si té alguna cosa interessant a dir abans d’obrir la boca. Però no. Parlar segueix sent gratis. I amb Internet, més.

L’anonimat amaga els mediocres, que a la cara no dirien ni la desena part de les coses que escriuen des de l’ordinador o el telèfon mòbil. Els que diuen barbaritats i s’enfaden a la mínima –i cada vegada més mínima– com si les seves accions fossin l’exemple de la moralitat a seguir, els que jutgen l’ús de determinada paraula com si fossin llicenciats en semiologia i després et deixen anar un “tinc que fer” –o combinacions encara pitjors– i es queden tan amples, els que es dediquen a furgar en la vida dels altres, els que trolegen sense pensar en les conseqüències, com si la seva vida fos una meravella. La llista podria ser interminable.

Si hi ha alguna cosa que Internet es va encarregar de democratitzar és que qualsevol hi pot parlar. Si el contingut aporta alguna cosa important o no, és justament el que menys importa. Ara, la típica xerrada imbècil i intranscendent de bar es transforma en trending topic.

Per sort, encara hi ha gent com Iñaki Rubio que es planteja si el que ha de dir –encara que sigui en 2.256 caràcters– és interessant.

Però això va passar fa una setmana ja. A qui li importa, oi?