Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Tribuna

Tribuna

 

 

¿Qui més ho sap?

¿Qui més ho sap?

Autor: Jan Arbona (periodista)


Era molt jove aquell juliol de 1969; ho recordo pel daltabaix a casa de coneguts del pare, amics del padrí i la meva padrina, amb aquell vestit verd amb què sempre l’he recordada.

En especial conservo el record del senyor Miquel Mateu, no tant pel seu mal humor, per dir-ho suaument, com pel joc d’electricitat que em va regalar aquell dia; petites bobines, portabombetes, un motor i dues rodes de cable de coure envernissat. Vaig trigar uns dies a descobrir que em calia raspar el vernís per poder fer que aquella bombeta funcionés.

Com bé algú ja deu haver recordat, era el dia que l’home va arribar a la Lluna, i amb els anys vaig entendre quelcom més que no pas els records d’un jovenet astorat per tota la gent davant el televisor de casa, i un regal. A casa teníem un televisor, un Philips dut d’Holanda quatre anys abans pel que sé avui, i el pare el poder de la informació, més ben dit el poder de gestionar-la.

M’ha costat dies, just ara sona una de les primeres proves d’enregistrament del Comfortably Numb de Pink Floyd al Revox, mentre busco en els records d’aquell estiu comprendre la reunió davant l’aparell de televisió. M’adono que no feia tant que la meitat dels que eren a la sala de casa, en aquelles butaques i sofàs de teixit blau, amb les copes a la mà de brandi i els cigarrets Dunhill, More i Fine 120, havien estat enemics de la resta; avui, amics per compromís.

Anys més tard, tornant en tren des d’un poble prop d’Alacant, a Espanya, com a becari que diríem avui, vaig escriure al meu bloc de notes els noms i el que recordava d’aquell dia, potser la primera lliçó apresa del periodista a qui acompanyava; al llarg del viatge –tampoc és que en aquells dos dies em digués gaire res– no obrí la boca, però deixà escrita tota la conversa amb el polític amb qui es va entrevistar.

En cap moment em va demanar d’escoltar l’enregistrament del meu magnetòfon Lavis; ell era de premsa escrita, jo de ràdio. En aquell moment encara comptava més la paraula i la signatura que una andròmina com aquella.

Poc abans d’arribar a Atocha, si no vaig errat, li vaig fer la pregunta. ¿Què volia dir amb “Quién más lo sabe”? Vaig entendre la resposta i qui tenia llavors el poder.

Quatre anys més tard, un primer d’abril, es començava a emetre Tristeza de amor amb la música del gran amic Hilario. Al capítol 8 li manquen 7 minuts, els que expliquen aquell “Quién más lo sabe”, la millor lliçó d’on uns i altres mai han d’arribar i que no s’ha d’oblidar que els teulats són de vidre.

La mal anomenada Ley de incompatibilidades a Espanya ens va fer retrobar el 1987, el juny de 1986 es va emetre el darrer capítol de la sèrie, i amb unes cerveses a l’entranyable Cangrejero i sonant Señora azul, de Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, mai un tema més apropiat, vaig saber tot el que volia dir aquella frase.

Ara fa uns dies, amb la taula plena de llibretes de notes, agenda de premsa i cintes de quart de polzada, mentre sonaven els vells singles i elapés d’aquells anys, vaig trobar el sentit a la cançó dels antics components de Pekenikes, Franklin, Módulos, Solera i altres grups que ja no recordem tots; aquella Señora azul no va sonar per casualitat aquella nit al Cangrejero.

Tampoc res va estar el resultat de la gran proesa de l’home en trepitjar la Lluna, ni que uns, copa i cigarret en mà, ho seguissin en un televisor en blanc i negre mentre de ben segur es miraven de reüll a qui tenien al costat; uns rojos, els altres guanyadors.

M’ha donat per punxar l’Hilario mentre una foto de l’estimat Walter Vidarte em recorda la seva frase preferida: “Nos han hechado juntos de tres periódicos”, i amb la certesa de no equivocar-me penso, en els darrers dies, en quants cops algú ha dit “¿Qui més ho sap?”.

La història escriurà la resta, tant d’ahir com d’avui. S’oblida tot i es creu que per sempre, malgrat que en un racó, en una vella agenda o una llibreta dorm el nom i la resposta, potser no en paper avui, però igual de certa, sigui la signatura amb ploma o amb un certificat digital; com es gestiona i en quines mans no ha canviat.

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Mestoy o Hermida? March o Belmonte?

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte