Aquest estiu vaig decidir fer un experiment amb mi mateixa: reduir dràsticament el temps que passo a les xarxes socials.
Tot va començar durant les vacances d’agost, quan vaig tenir la mala idea de consultar el temps d’ús del meu telèfon mòbil. No us en revelaré la xifra, perquè hi ha coses que una prefereix guardar-se per a si mateixa. Però sí que compartiré la sensació que em va provocar: tots aquells minuts em van semblar temps robat. Robat a llibres que no llegia, a aficions que havia abandonat, a converses, a passejades i a totes aquelles coses que m’agradaria fer, però per a les quals, suposadament, "mai tinc temps".
La xifra em va espantar prou com per decidir actuar. I el que he descobert des d’aleshores és sorprenentment senzill: tinc temps. Molt més del que pensava.
Quan elimines el recurs fàcil de la pantalla, però, apareix un altre repte. Ja no es tracta de trobar temps, sinó d’aprendre a aprofitar-lo. Què fem quan tenim vint minuts buits i no podem recórrer automàticament a Instagram? Què ens interessa quan no depenem de l’algoritme per proporcionar-nos una successió infinita d’estímuls? Qui som quan hem d’omplir nosaltres mateixos aquest buit?
És tot un repte descobrir-ho.
I encara hi ha una pregunta que em sembla més inquietant: quant del que ens agrada és realment nostre? La roba que comprem, els llocs on viatgem, els restaurants que volem provar, la manera com decorem casa nostra, fins i tot el model de vida que considerem desitjable. Quan respon al nostre criteri i quan ens ha estat suggerit, repetit i finalment inoculat per un algoritme?
Les xarxes ens han obert una finestra extraordinària al món, però també han contribuït a certa homogeneïtzació dels gustos i dels hàbits de consum. I aquest bombardeig constant no és gratis: afecta la nostra capacitat de concentració i pot incidir en el nostre estat d’ànim i en el nostre nivell d’ansietat.
Dit això, jo he viscut aquesta transformació des d’una posició privilegiada: la d’una persona que va créixer abans que les xarxes socials ocupessin tots els racons de la vida quotidiana. La meva primera exposició a una xarxa social moderna va arribar quan ja tenia 17 anys. Quan Instagram es va llançar, el 2010, jo ja era major d’edat i, al principi, no existia la funció de scroll infinit.
Per això em preocupa especialment què passa amb els infants i adolescents que no han conegut mai un món sense xarxes socials. El seu desenvolupament, la construcció de la seva identitat i la percepció que tenen d’ells mateixos ha tingut lloc, i segurament ha estat condicionats, directament o indirectament, en aquest entorn digital.
És en aquest context que s’entén la modificació de la Llei qualificada dels drets dels infants i els adolescents. La reforma vol adaptar la protecció dels menors a la realitat digital i parteix precisament de la necessitat de conciliar les oportunitats que ofereix la tecnologia amb els riscos que pot comportar per al seu desenvolupament.
Entre altres mesures, el projecte preveu restringir l’accés dels menors de 16 anys a determinades xarxes socials considerades de risc i exigir, per a la resta, una autorització parental expressa, vinculada a mecanismes de control parental i revocable en qualsevol moment.
Els joves necessiten temps i espai per construir el seu propi esperit crític, els seus gustos i el seu autoconcepte abans que siguin els altres –o un algoritme– qui els digui què han de pensar, què els ha d’agradar o com haurien de ser.
Però seria massa fàcil pensar que aquest és només un problema dels joves. Els adults també tenim feina per fer. Podem exercir l’autocontrol, recuperar una part del nostre temps i, sobretot, donar exemple.
Potser el veritable detox digital no consisteix a renunciar a les xarxes socials, sinó a tornar a decidir nosaltres, voluntàriament, quan i per què les utilitzem i quin paper els volem donar en les nostres vides.