Segur que en un moment o altre heu llegit o sentit parlar de la nova moda juvenil. farmejar aura. Com que soc curiosa de mena, vaig informar-me'n i aquí teniu un resum d’allò que he esbrinat, per si també us pica la curiositat (i disculpeu els anglicismes).
Quan llegim aura no se’ns parla de misticisme, ni d'espiritualitat, sinó de la capacitat de semblar segur, magnètic, guai sense esforç aparent, i hi ha joves que han començat a farmejar per valorar-se: provoquen gestos i situacions calculades per acumular carisma davant dels altres. La idea ve directament dels videojocs: si fer farm és repetir accions per acumular experiència o recursos, farmejar aura vol dir apujar de nivell la pròpia presència. El resultat és un còctel curiós: llenguatge gamer, memes, anime, cultura d'influencer, futbol i estètica personal, tot barrejat i exposat sense complexos. El fenomen ha fet un pas més amb les aura battles. Brasil va ser un dels primers llocs on aquesta pràctica es va convertir en competició pública, abans d'estendre's per diversos països llatinoamericans i arribar també a Espanya (de passada em pregunto: per què no ha creuat els Pirineus, cap als països del nord?). La mecànica, ja ho hem entès, és senzilla: un posat, un gest, una coreografia, una actuació de pocs segons, i guanya qui aconsegueix més resposta del públic.
Als anys vuitanta, les tribus urbanes tenien territori. Punks, skinheads, heavies, gòtics, rockers, cadascun amb els seus espais, la seva roba, la seva música, el seu argot i el seu grup de pertinença. La identitat es portava al carrer, i es demostrava anant a determinats bars, concerts o discoteques, per formar-ne part de veritat. Als noranta i als primers dos mil, les subcultures es van multiplicar –grunge, rave, hip-hop, skate, emo, hardcore, otakus– i Internet va començar a canviar-ho tot. Fòrums, blocs i xarxes primerenques van fer que una escena local pogués tenir ressò internacional, però encara existien comunitats relativament estables, amb noms i fronteres reconeixibles.
Amb les xarxes, sobretot TikTok, la lògica ha canviat. La subcultura ja no necessita territori, pot néixer, créixer i esgotar-se en poques setmanes, barrejar-se amb altres estils sense cap conflicte i desaparèixer abans que ningú li hagi posat nom. Aquesta és, també, la diferència de fons entre una tribu urbana dels vuitanta i algú que avui farmeja aura: el punk necessitava pertànyer a una escena, qui farmeja aura necessita, sobretot, ser vist. Abans la identitat era essencialment col·lectiva; ara és performativa i individual. Abans s'escollia una tribu sencera; ara se’n combinen fragments, a la carta. L'aura farming és una conseqüència directa de la cultura de la visibilitat: el "jo" s'ha convertit en contingut i el públic ja no és només espectador, és jutge. Aplaudeix, comenta, comparteix o ridiculitza, i ho fa en temps real.
Les antigues subcultures buscaven diferenciar-se de la cultura dominant. Moltes tendències digitals d'avui, en canvi, busquen diferenciar-se dins d'una cultura global que és, de per si, homogènia. La singularitat, paradoxalment, es construeix amb codis que comparteixen milions de persones alhora. Potser aquesta és la veritable evolució des dels anys vuitanta: hem passat de les tribus a les tendències, de les escenes als algoritmes, de la pertinença a la performance. I no és un canvi cosmètic. Si abans es construïen identitats que podien durar anys, fins i tot tota una vida, les noves microtendències neixen i moren en qüestió de dies, a vegades d'hores. Però sota tota aquesta acceleració hi ha la mateixa necessitat de sempre: reconeixement, pertinença, diferenciació, una manera de dir als altres qui som (etern problema de la joventut...)
El que ha canviat no és el desig, és l'escenari. Abans, aquesta construcció passava al carrer, entre iguals, amb temps per madurar. Avui passa davant d'una càmera, en directe, sotmesa al judici immediat d'un algoritme. I l'aura, que abans era invisible (o es veia en colors) i no es podia mesurar, ara esdevé contingut, puntuació, competició, fama i, fins i tot, es monetitza. Molt abans que existís cap algoritme, Guy Debord, el 1967, ja ho havia previst: "Tot allò que abans es vivia directament s'ha convertit en simple representació".
La seva profecia ja no és una metàfora: és l'app que tots portem a la butxaca.