Òmicron i l’atzar han fet la seva feina i, després de gairebé dos anys de resistència i tres dosis de vacuna, el positiu ha arribat. Res greu: set dies a casa que, amb el suport de Los pacientes del doctor García, d’Almudena Grandes, han passat més ràpid i més bé.  Grandes és una màquina de crear personatges, trames històriques i de treure a la llum històries força desconegudes, aparentment menors.
Els protagonistes de Los pacientes del doctor García (que aviat es convertirà en sèrie de televisió) són dos republicans que arrisquen la vida i fan enormes sacrificis per intentar posar en evidència davant dels EUA una xarxa que ajuda a fugir els nazis més cruels i els aconsegueix una vida còmoda i plena de negocis i riquesa a Espanya i a Argentina.  No és fer cap espòiler dir que l’intent dels dos homes fracassa perquè els aliats prefereixen mantenir Franco com a mal menor davant de l’enemic comunista. Grandes retrata sàviament aquesta enorme decepció i n’explica tots els detalls i motius, una història que connecta amb la de Francesc Viadiu, expressada a Entre el torb i la Gestapo, una altra història d’herois decebuts i abandonats pels aliats i vençuts dues vegades. 
Un cop acaba la hivernació per Òmicron, torno a la realitat i em sembla que ha arribat el dia de la marmota: Temporada de Teatre d’Andorra la Vella i Sant Julià i l’estrella és... Joan Pera. Sembla un bucle infinit. Legítim, omplir teatres és una sana i sàvia aspiració, però resulta repetitiu.  
Des de fa anys les temporades cada cop són més minimalistes: monòlegs, duos, com a màxim quatre actors a l’escenari, produccions modestes, de poc pressupost; combinen obres de fora amb cada cop més producció nacional, amb propostes amateurs,  i ara incorporen també les produccions de la Jove Companyia Nacional –brillant La tercera onada– molt necessàries per crear públic del present i del futur.  
Qui és el públic que va al teatre? Masculí? Femení? Jove? Gran? Què vol? Què li interessa, el diverteix o el motiva? Vol apostes segures amb actors de  la tele? Una mica d’innovació i risc? Una combinació de les dues coses? 
Segons analitza Toni Gibert a Aproximació a la política cultural d’Andorra, un 60% de la població no ha anat al teatre durant el darrer any, mentre que el 95% està connectat a una plataforma digital i el principal motiu dels que no van mai al teatre és la falta de temps. Els temps estan canviant, és cert, però res pot substituir el valor del teatre físic dalt d’un escenari. Si cada cop les temporades són més modestes, és possible que les xifres de públic vagin baixant i el desinterès vagi augmentant, en un altre bucle infinit o peix que es mossega la cua. 
El 40% que sí que va al teatre algun cop l’any potser estaria content de rebre alguna producció mitjana o una mica gran,  potent com les d’Oriol Broggi, o una mica innovadora, atractiva, divertida –o un drama d’aquells amb sang i fetge a l’estil dels que muntava Àlex Rigola, o amb algun toc musical com els de la Cubana... I sobretot, que tingués més de quatre actors a l’escenari.