Crec que cap dels meus companys de promoció al col·legi Sant Miquel ha oblidat el padre Manolo. Cert dia, devia ser un Primer Divendres, tip que féssim de tot menys seguir la missa, es va enfilar al faristol i ens va col·locar un sermó sobre les oportunitats: bàsicament, que depenia de nosaltres agafar-les al vol o deixar-les passar. Ell es referia a la gràcia, suposo, però a casa ho hem aplicat sempre a qüestions més mundanes. Hi treballem precisament aquests dies amb la Blanca, quan ens enfadem i ens costa més del normal recuperar la dolça rutina: tots els petons que no ens fem són petons que no tornaran, li dic. I ho pensava dimecres quan van transcendir les subvencions de Patrimoni per a la restauració i el Fargo no hi era. És l’enèsima oportunitat que el ministeri perd de reenganxar-s’hi: quan no és per desídia, per indiferència o, com ara, per paperassa. El cas és que la campanya de Velles Cases pel Fargo ha fet més per la sensibilització ciutadana sobre el valor patrimonial dels vehicles antics que el Museu de l’Automòbil en els últims vint anys, en què no ha generat ni una sola notícia. És que ni una. Com a mínim, de la Farga Rossell en parlem quan se li trenca el mall, com diu la meva amiga Alba. Cert que els 100.000 euros que costarà la restauració del Fargo són un pessic. Però pensin en els 250.000 (més extres) que ha costat la Biennal. I saben quants “andorrans” han vist el nostre pavelló? 145! Això sí que és enterrar els diners. Per no parlar dels 14 milions que es destinaran a un museu –el nou de l’automòbil– en què el ministeri no ha cregut mai. Les oportunitats rarament passen dues vegades, i jo per si de cas me’n vaig a fer-li un petó a la Blanca.
