Últimament revifa el debat sobre l’avortament i sembla que sonen amb més força les veus que rebutgen tal possibilitat de manera categòrica. A risc de simplificar-lo massa, és un debat que em costa d’entendre, perquè diria que, com a mínim de moment, no s’està plantejant el dret a l’avortament perquè sí, sense cap condició. De fet, en la majoria dels països on es permet l’avortament hi ha unes normes i uns límits clars. No es pot avortar per avortar i hi ha un marge de temps per poder-ho fer. Així, entenc que la idea més estesa entre els defensors del dret a l’avortament és permetre’l en els coneguts tres supòsits bàsics: malformació greu del fetus, fecundació fruit d’una violació i quan hi hagi greu risc per a la vida de la mare. Per això em costa d’entendre que s’hi estigui en contra i amb l’argument que el dret de la vida està per sobre, fins i tot en aquests casos. I he de dir que encara no he trobat ningú dels tals defensors de la vida que m’ofereixi arguments sòlids davant d’aquests supòsits.
Al meu entendre, i especialment en aquell supòsit on hi ha un perill per a la vida de la mare, ens la juguem a tenir un 2x1, que per evitar la pèrdua d’una vida se n’acabin perdent dues. Aquest potser és el més evident, però, quina vida és haver de donar a llum el fruit d’un acte violent i que suposa la imposició de la voluntat d’un per damunt del dret de l’altra? I si la malformació greu del fetus comporta portar a una vida de patiment i dolor a una personeta? I de rebot per a la seva família? Per això em pregunto de quin dret a la vida estem parlant? I si fos un dret a l’avortament sense condicions, la pregunta també és vàlida: de quin dret a la vida estem parlant?
