Quin escàndol, aquí es juga!

Casablanca. Rick Blaine és un nord-americà que després d’escapar del París envaït pels nazis regenta un popular pub al Marroc. Al seu negoci s’escolta música, es beu i es juga. Entre la seva clientela, força diversa, s’hi troba el capità de gendarmes Renault, tolerant amb els vicis que es porten a terme al local de Rick sempre que es pugui emportar part del seu pastís. En un moment de la pel·lícula –una obra mestra amb Bogart i Bergman– Renault, ofegat per les circumstàncies, crida al mig del pub: “Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!”, a la vegada que recull els guanys de la ruleta. Un exercici de cinisme còmic d’algú que ha acceptat suborns constantment però que ara intenta guardar les formes. Aquesta escena de Casablanca em va venir al cap parlant amb un conegut del món de l’esport quan passen coses extraesportives –que no tenen res a veure amb donar puntades de peu a una pilota–. És molt curiós que sembla que ningú, mai, hagi insultat greument un jugador rival o un àrbitre. A tots els partits es diuen coses fora de lloc i pocs, quan les escolten, es posen les mans al cap o recriminen a qui treu bilis per la boca. És més, molts s’apunten a la festa d’improperis. Molts només salten quan insulten un dels seus, s’empipen i embogeixen. Això sí, hi ha tres persones al verd que no porten defensors de la pàtria a la graderia. Després surt un redactat a l’acta arbitral i quan es fa públic tot plegat surt allò de “quin escàndol, aquí també s’insulta!” Com si tal cosa no s’hagués vist mai i com si no s’hagués de tornar a repetir. No passa res, ja ho suportaran dia sí i dia no. Quina manca d’empatia en aquest món farcit d’hipocresia.