A més dels religiosos n’hi ha de profans, com el de la botifarra i el de les minyones.
Els goigs són composicions poètiques de caràcter narratiu que es canten normalment en comunitat dins del marc de les celebracions litúrgiques de gran festa o també en aplecs, com el de Meritxell el 8 de setembre. Els goigs són una veritable mostra de religiositat popular.
Són una tradició i un costum de la religió catòlica i lloen de manera molt planera la vida i miracles de la Mare de Déu, de Jesús, els sants o fins i tot els beats. Tot i que ho pugui semblar, no són exclusivament religiosos, ja que n’hi ha també de profans, com ara els goigs de les botifarres (que antigament es cantaven per Caramelles) o els de les minyones (que cantaven els fadrins a les minyones casadores tot lloant-ne les virtuts), els goigs dels Bons Llibres o els de Donya Mandra, patrona i protectora universal dels ganduls, per citar-ne alguns.
Els historiadors daten els més antics al segle XIV, “Ballada dels gotxs de Nostre Dona en vulgar cathallan a ball redo” (dins del Llibre Vermell de Montserrat) i es creu que van ser inventats a l’antiga Corona d’Aragó –Catalunya, València i Mallorca– i que des d’allà es van escampar arreu. La llengua en què estaven escrits sempre era el català, i sembla que és a partir del segle XVII quan comencen a sortir-ne exemplars en castellà fins a arribar a avui dia, en què podem trobar-ne d’escrits en gallec, basc, anglès, francès... Fins i tot en xinès!
També es coneix com a goig el suport on resten impresos, és a dir, el full on trobem l’estampa del sant o la mare de déu (sempre al centre), l’orla que els emmarca, el text on es reflecteixen les virtuts, les bondats, els martiris i els miracles del sant o santa en qüestió, així com la demanda de protecció del lloc i el gran orgull que representa per a la parròquia i els seus habitants el fet de tenir-lo com a sant patró i advocat contra qualsevol malaltia o calamitat. Finalment, solem trobar la música de la seva tonada i l’oració final.
Actualment el goig és un full imprès a dues cares, al recto trobem tota aquesta composició i al verso algunes notes sobre l’advocació, el lloc o el patronatge del lloc on són dedicats.
Els més antics, però, estaven impresos a una sola cara i estaven enganxats sobre una taula de fusta (actualment buscadíssima pels col·leccionistes) coneguda com a taula dels cantadors dels goigs, i el motiu no era un altre que eren cars. Una edició a impremta i “fina” costava un preu elevat i per prestigi se n’havia de tenir almenys un exemplar a la parròquia (un altra opció era copiar-los a mà), perquè s’optava per compartir la mateixa taula entre uns quants cantaires i amb un sol full de goigs feien, ja que a còpia de repetir-los el poble se’ls aprenia de memòria i els perpetuava. Fins no fa gaire, molts padrins solien cantar els seus goigs favorits tot treballant la terra i els ensenyaven als més petits de la casa.
Passaven així de generació en generació, ja que els sants eren els seus advocats contra les adversitats i calamitats del dia a dia. Per exemple, quan tenien un mal una mica complicat entonaven els goigs de sant Sebastià o sant Roc (patrons contra la pesta); quan era un animal que patia un mal, entonaven els de sant Antoni Abat, i quan volien un favor especial o gros o si volien demanar pluja recorrien als de Meritxell o Canòlich. En canvi, perquè caigués aigua en abundància, els veïns de l’Urgellet recorrien a sant Ermengol i per demanar sol pregaven a sant Ot.
Els goigs i els sants protectors eren reflex d’una societat creient i muntanyenca arrelada profundament a la terra. Una societat que avui dia és diferent i on han canviat els valors i les formes de pensar. Per molts anys puguin ressonar els bells (i vells) cants dels goigs dels nostres avantpassats i tant de bo no ens deixem perdre una part de la nostra identitat. Perquè com em va dir un dia un padrí de Canillo: “a qui perd les arrels què li queda?”