El Debat d’Orientació Política sobre l’acció de Govern, que ha tingut lloc aquesta setmana, és el quart i darrer d’aquesta legislatura. Estructurat en dues jornades (la tercera jornada, en què debatrem i votarem les propostes de resolució, tindrà lloc el 14 de juliol), ha estat l’escenari perquè, tant el cap de Govern com els grups parlamentaris, exposessin el seu full de ruta i visió de país. 
Més enllà de les dades de balanç, els nous projectes que es tiraran endavant, les visions contraposades pel que fa a com assumir els reptes que tenim al davant, van planar en el debat dues preguntes globals vinculades amb Andorra, el seu passat i el seu futur.
La primera va ser: "A Andorra es viu millor que abans?" Diu l’expressió que el temps passat sempre va ser millor, una reflexió influenciada per la nostàlgia, els records esbiaixats i, en el cas d’alguns, per les ganes que així sigui. Però les xifres sobre el bon comportament de l’economia ho corroboren, i es van detallar a bastament al debat: l’Andorra del 2026 és millor que la de fa quinze i vint anys. Estem més bé, cert que no tot és perfecte, que tenim plantejats nous reptes i efectes negatius del creixement com a gran qüestió a encarar, però també és cert que és molt millor gestionar les conseqüències d’aquest creixement i de generació d’activitat econòmica que afrontar els grans problemes d’una recessió. Com la que vam viure, per exemple, fruit de la crisi mundial del 2008, amb una taxa d’atur propera al 10% i disminució de l’activitat econòmica. No crec que ningú hi vulgui tornar.
En definitiva, és millor que el país avanci, abans que quedar-nos estancats.
Avançar, això sí, incidint en la gestió dels efectes d’aquest creixement que hem viscut els darrers anys. Hem de créixer de manera diferent, menys pronunciada, i afrontant amb valentia les seves conseqüències, les quals comporten reptes importants, com la pressió urbanística, la tensió sobre algunes infraestructures viàries i també els serveis públics, així com la gestió dels recursos naturals disponibles. També la decisió de com encarar la pressió migratòria i la manca de mà d’obra fruit de la crescuda de la demanda, i com gestionar l’equilibri entre l’augment de la immigració i la necessitat d’obrir quotes per a treballadors perquè les empreses turístiques i de serveis puguin donar un servei adequat. I, sobretot, com frenar la pressió actual sobre el mercat de l’habitatge. 
Pel que fa a l’habitatge, no podrà dir-nos ningú que ens hem quedat de braços plegats. Hem invertit més de 140 milions per desplegar un parc públic a tot el país, el qual d’aquí a un any ja superarà el mig miler de pisos disponibles, convertint-se en una de les mobilitzacions de recursos públics més grans que s’han fet mai a Andorra. I en un temps rècord, ja que quan vam iniciar la legislatura aquest parc públic era totalment incipient.
Tornant a les grans qüestions que van planar en el Debat d’Orientació Política, n’hi ha una segona que a mi em genera especial curiositat. Perquè en alguns moments del debat va semblar que es llençava com si fos la gran pregunta a afrontar en els temps presents. Quina Andorra volem? Jo aquesta pregunta la sento des que tenia 15 anys, i s’ha plantejat a totes les legislatures on he tingut alguna responsabilitat política. No és pas nova, és recurrent. 
L’Andorra que nosaltres volem és la que tenim: l’Andorra d’avui, però millorada, a través de les diferents mesures que hem implementat els darrers anys per corregir els efectes d’un creixement massa accelerat, per acompanyar la població que pitjor ho està passant fruit de l’encariment del cost de la vida i per garantir a tothom el dret a l’habitatge. Juntament amb les que continuarem aplicant fins al darrer dia d’aquesta legislatura.