Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de RAreny

Rossend Areny

Mestre i conseller lauredià

 

 

Quina espècie, la humana...




Sembla que tots els estius ens deixen notícies d’aquelles que porten cua a nivell mundial, i aquest no serà menys. Però en una societat benestant com la nostra, amb els seus problemes i defectes però força serena i plàcida, sovint ens mostrem voluntàriament aliens als assumptes que van succeint aquí i allà. Estem de vacances i ja tenim prou preocupacions en el dia a dia. El que passa és que alguns d’aquells assumptes no permeten o no haurien de permetre que girem el cap sense més. A mi m’interpel·len amb força i em remouen l’estómac. Em refereixo a la crisi humanitària que viu el Mediterrani occidental. Aquest cop de la mà del vaixell d’una coneguda ONG que socorre persones perquè no morin al mar. Un centenar i escaig de persones provinents de l’Àfrica subsahariana rescatades per aquell vaixell han estat prop de dues setmanes esperant un port segur per desembarcar, vivint en pèssimes condicions i amb el neguit  d’un futur insegur. Cap país europeu els volia, vaja, al·legant motius de seguretat. Destaca el pols amb el ministre d’Interior italià en aquest sentit. Em sembla indigna de la nostra espècie l’actuació i els pensaments d’alguns. No es tracta aquí d’acceptar o no una mercaderia perillosa, sinó de resoldre una emergència humanitària. 
Anem ara uns quants anys enrere en la història europea per intentar trobar el motiu de la meva indignació actual. A l’època en la qual les potències europees mesuraven la seva força en base a les colònies de les quals gaudia. Segurament faré una lectura històrica massa simplista, però així m’explico la situació. França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos... es repartien el continent africà de punta a punta. Les colònies eren habitualment territoris força rics en aquelles matèries primeres que Europa necessitava per satisfer el seu frenètic creixement econòmic. Durant l’ocupació van quedar anul·lades les pretensions d’existir com a nacions i qui prenia les decisions pròpies d’un país era la metròpoli, la nació ocupant. Aquest fet, al meu parer, va fer retardar l’evolució natural de qualsevol nació a aquests territoris una colla d’anys. D’alguna manera van estar en un stand by forçat. Recuperada la independència, molts d’aquests països van caure en mans d’elits locals i de dictadors que encara avui impedeixen l’evolució normal, enfonsant-los en guerres civils i revolucions armades amb més o menys èxit. Si ens fixem bé, Europa també va ser víctima de dictadures, guerres, revolucions i moviments forçats de població, però parlem de quasi un segle enrere ja. Per tant, a les antigues colònies els toca viure ara episodis similars als que aquí a Europa ja quasi hem oblidat. Podríem dir que pateixen un segle de retard per culpa de la colonització. 
I ara ens anem passant la pilota els uns als altres quan es tracta de salvar vides humanes provinents d’aquells països. Seran un focus d’inseguretat, diuen alguns. Aportaran més dificultats econòmiques i laborals de les que ja tenim, asseguren els altres. Ves a saber si venen malalts i ens n’haurem de fer càrrec nosaltres, adverteixen uns altres. Hem oblidat que són persones en situació d’emergència? Trobo que tenim la memòria molt curta o que la història passa massa de pressa. Parlem i pensem com si els europeus –i també els andorrans per cert– no haguéssim hagut d’emigrar mai en certs moments de la història. Ens pensem que hi ha motius més legítims que d’altres en les migracions humanes i no és cert, totes les raons són legítimes i mereixen una obligada atenció. Com en l’Espanya de la postguerra, els actuals rescatats del mar fugen de l’opressió de règims tirànics. Com en l’Europa de mitjans de segle passat, els refugiats sirians marxen d’un Estat de guerra que els ha privat de la seva vida quotidiana en la terra que els ha vist néixer. Us imagineu haver de fugir de casa vostra i del vostre país en guerra sense saber si hi tornareu mai? Crec que ha de ser de les pitjors situacions que es poden viure. Com en l’Andorra dels primers anys del segle vint, de la qual marxaven molts andorrans en cerca de millors horitzons, molts immigrants han arribat al nostre país buscant una vida millor. Tots els casos són, repeteixo, legítims.
Em demano què deuen pensar els lauredians refugiats de Síria quan senten que el problema que cal solucionar per evitar el desplaçament de poblacions és més de base i que cal ajudar a democratitzar aquells països en mans de tirans i ajudar-los econòmicament, tot a més llarg termini... quan han hagut de fugir perquè els queien les bombes a sobre. Potser un dia els ho demano quan me’ls trobi per Laurèdia.

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte