Quina sort que tens, Emma

La Roser Pubill ens havia explicat històries de bruixes que es pentinen per aquí, pel Pirineu. Després ens va posar a tots al nostre lloc recordant-nos que millor carpe diem, que tempus fugit i som mortals per molt que ens costi de creure. Ara surt a la palestra amb un llibre encisador. L’hi dedica a la nebodeta, l’Emma. I a la neboda, la Mònica, que un bon dia va decidir que volia ser mare i que ho volia ser a la seva manera i s’hi va llançar. Ja ens perdonaran, però sent la Mònica com és una persona discreta i reservada, no li vam fer cap pregunta, més enllà de veure-li créixer la panxa primer i veure-la passejar feliç empenyent el cotxet més endavant. Ara a la Mònica se li presentava un repte, però: l’Emma es fa gran i comença a preguntar on és el pare. Per això, per explicar-l’hi bé, és que la Roser i la Mònica, amb unes il·lustracions de la Urgell Mestre, és que han parit aquest conte. Per a l’Emma i per altres infants que comencen a pensar d’on venen i veuen –per fortuna, lloat sia Déu– que hi ha famílies en tot tipus de formació: duets, trios, quartets i allò que vingui. El llibre, per cert, és una d’aquelles realitzacions possibles gràcies al concurs d’en Marcel·lí Pasqual, bona persona i esforçat editor. El presentaran el proper cap de setmana a la Fira del llibre d’Organyà. Per començar, després continuaran recorregut. I dit tot això, penso sincerament, quina sort que tens, Emma, amb gent com aquesta per rebre’t i acompanyar-te. I saps? Així m’has evitat haver de parlar d’aldarulls, pandèmies, incerteses i tristeses diverses. Tant de bo el món on comences fos una mica millor.