Daltabaix i escàndol al Comú d’Ordino arran del mal comportament i autosuficiència d’un conseller, El Genet Solitari. D’estribocs i d’embastavaques n’hi ha a tots els pobles, però la major part no tenen l’honor de ser escollits per representar ciutadans a una corporació.
Sigui quina sigui la representativitat que ostenta la persona elegida, li toca ser respectuós i ben assenyat en la comesa del càrrec de conseller comunal, sense mai no depassar uns límits infranquejables que puguin infringir la bona educació i la continència de rigor d’un “honorable” que, democràticament, ha rebut l’encàrrec representatiu de vetllar per la bona administració, el benestar i el progrés de la parròquia.
Doncs, heus aquí que no sembla pas la regla sacrosanta per a algun aligot o llop solitari que ha trinxat les regles i s’ha enfurismat, i tant va el càntir a la font que ve que es trenca...  Així que, al cònsol, fart de sentir i escoltar retrets infundats, pronunciats amb paraules grolleres i poc apropiades, se li va acabar la paciència  i en un encertat parlament va advertir el conseller díscol de les conseqüències que li podria comportar el seu capteniment contumaç. L’ambient estava ben escalfat i es va generar una picabaralla digna d’un diàleg de sords. 
Un individu barroer i maleducat no té solució. Molta llana al clatell, massa petulància i molta fatxenderia. A fe de Déu que el van posar a to. 
Mireu de què es vanta i sabreu què li falta!
No vull pas deixar passar l’ocasió, després de  tanta matusseria i grosseria, de manifestar al Xavier Fernandez (àlies Sisquet de cal Sinquede) la meva (re)benvinguda i dir-li sincerament que sigui ben trobat, novament, després d’una llarga temporada empiocat, a les pàgines d’aquest diari que ens deixa expressar lliurement. Vaig celebrar l’aparició d’un nou article amb delit, enyorant els somriures que ens provocaven alguns dels seus escrits i l’aguda finesa en l’observació de la societat en la qual ambdós vivim.
D’ençà la primeria de la dècada del 1970, ja em rosegava el cervell la mala pronúncia del nom del país, per unes persones que, evidentment, no eren d’aquí. Sempre que sentia Andórra se’m posaven els pèls de punta i això ha anat in crescendo. Que ho sentim pel carrer és habitual, però que es vagi repetint i perpetuant en els mitjans públics de comunicació, això és veritablement un afront o un escarni, com molts altres que no citarem avui per manca d’espai: ens caldria tots els fulls del BonDia per exposar-ho. 
Intuïm que la majoria dels que presten els seus serveis a la ràdio i la televisió públiques no deuen pas ser andorrans, tot i que una part fa molts anys que viuen i treballen al país. Ningú no els deu haver dit mai com es pronuncia la paraula Andorra, el mot hereditari, autèntic i popular, que és nostre i que cal respectar, tant sí com no. No tant perquè ho diguem “la gent del país”, expressió que s’ha diluït amb el passar el temps i ja no representa res, com era el cas fins a mitjan segle XX. Però aquest és un tema que podríem tractar en un altre moment.
La majoria de peces periodístiques que verbalitzen davant els micròfons són farcides d’errors, inconveniències i inexactituds, qui sap si perquè la direcció no se n’adona o en passa olímpicament.
Ho detecto esporàdicament quan vaig a fer un riu i que sento la ràdio que escolta la meva germana, a la cuina. Altrament, no en sabria res, perquè fa quatre anys i mig que vaig desistir d’escoltar els dos mitjans, i podria ser que un dia d’aquests n’expliqués públicament la raó, que no és gens afalagadora i sí molt crua i desagradable, i emprenyadora.
La meva lluita, des que vaig concebre el projecte i efectivament la posada en marxa de la ràdio i la televisió públiques, el novembre del 1990 i el gener del 1991, es va centrar en la imparcialitat i la neutralitat i, evidentment, en la correcció del nostre idioma que es transmetia per primera vegada, lliurement. Llavors, Andorra era Andòrra. Sense floritures ni desviacions ni punyetes.
Coses i cosetes de la trista vida dels humans, que a voltes ens reboten com un bumerang i fan que ens penedim d’haver dedicat tants esforços i dedicació a un projecte de país, que s’ha esfondrat com un castell de cartes sense previsió de recuperació. Una il·lusió perduda, irremeiablement. Però, això sí, tot plegat de lujo y de categoría, com diuen a Castellón de la Plana. Eh, Yolanda!?
I fins aquí, perquè se m’ha acabat la tinta. A reveure!