La guerra a Ucraïna que va començar l’any 2022 (o va ser el 2014?), les tensions entre la Federació Russa i l’OTAN, o bé entre la Xina i gairebé tots els seus veïns fan pronosticar que estem entrant en una època geopolítica força interessant tant per a Europa com per a l’Àsia. Hi ha tants interessos polítics i també econòmics en joc que es fa molt difícil preveure quin serà l’estat final de les forces en presència, diguem pels pròxims vint o trenta anys. Rússia encara existirà?

Hom es pot plantejar la pregunta, si més no si existirà en la mateixa forma política que té avui en dia. La Xina seguirà disposant del poder econòmic central a l’Àsia? Les seves pretensions territorials en la zona s’hauran pogut sostenir al llarg termini, sense provocar una crisi comercial major? L’Índia haurà pres posicions per controlar les vies de comerç entre l’Àsia i l’entrada del canal de Suez? Parlant del Golf pèrsic, el poder fàctic dels estats petroliers es podrà mantenir amb la progressiva reducció del consum d’hidrocarburs que hom pregona en les economies més desenvolupades? Són qüestions que, sens dubte, són complexes de respondre i a les quals espero sobreviure per a poder ser testimoni de la seva evolució. Fora millor que seguir les últimes sèries de TV3; pel cap baix, tots ens hi estem jugant quelcom per la manera com es resolguin.

Un aspecte que m’interessa particularment, però, és la guerra de la informació. Poso aquest terme en cursiva perquè queda clar que l’obtenció de la informació sobre el contrincant no és, per si sols, una activitat de guerra. Podríem estar gairebé temptats d’afegir “per sort!”, ja que si no fos així, els EUA estarien en guerra declarada tant contra la Xina com contra Rússia.

En efecte, els contactes entre aeronaus de cadascun d’aquests estats són sovintejats quan aquests exploren els límits territorials i les capacitats de deteccions dels sistemes de defensa dels altres països. Sovint això degenera en enfrontaments poc segurs per la vida dels pilots, o bé fins a la destrucció d’enginys i material físic. Els recents episodis del globus xinès als Estats-Units, o bé del dron americà a la Mar negra en són testimoni.

També ho són les incessants incursions d’alguns estats dins els sistemes informàtics dels potencials enemics, incursions que són especialment difícils de qualificar amb precisió, ja que queda sovint el dubte si aquells que fan els atacs informàtics ho fan a títol personal, o bé si ho fan com a mandats dels seus governs. De la mateixa manera, els seus objectius molt poques vegades són sistemes informàtics governamentals; ara bé, si l’atac té lloc contra els ordinadors d’una empresa amb lligams amb la indústria militar, pot ser que aquesta acció tingui repercussions pel que fa a la seguretat interna de les nacions.

Així, ens trobem davant d’una sèrie d’esdeveniments que, presos individualment, poden no tenir massa importància. Ara bé, si s’analitzen com a conjunt, són indicatius d’una tensió prou forta i tan sols parcialment declarada entre els grans poders fàctics del moment, que van jugant amb els límits d’allò que seria teòricament acceptable entre estats en un període de pau. 

Davant de tot això, fins i tot els estats més petits ens hem de plantejar la qüestió de la nostra posició dins el mapa dels blocs que s’estan desdibuixant. El març de l’any passat Andorra es va sumar a les sancions econòmiques contra Rússia. Que hàgim seguit o no el lideratge d’altres institucions del nostre entorn com podria ser la Unió Europea són accions que a llarg termini ens definiran com a Estat.

Seguirem mantenint bones relacions polítiques amb la Xina en el futur? Quines relacions pensem establir amb l’Índia? Em plantejo si tenim una política a llarg termini davant de les possibles evolucions de la situació geopolítica que ens envolta. En la preparació d’aquestes recents eleccions generals, però, temo que els diferents partits m’han decebut una mica per la seva manca d’una reflexió real sobre aquestes qüestions.