Ignoro si existeix un fenomen similar a l’univers femení, però qualsevol mascle lector d’aquestes línies convindrà amb mi que els paios, quan encarem els urinaris públics de paret, som incapaços d’apartar la mirada de la nostra pròpia titola, com si no ens l’haguéssim vist mai. N’hi ha que, a més, no es poden estar de recollir dades estadístiques del seu entorn, però aquesta és una altra història.

El mateix ens passa als occidentals: fa segles que ens mirem el melic (la cultura, la tita), i que hem generat una maquinària aplanadora que imposa la nostra perspectiva a la resta del món. Les altres civilitzacions i tradicions es troben en un estadi imperfecte, previ o perifèric respecte de les nostres coordenades ideals, i ens permetem el luxe de manipular el significat de les paraules com i quan ens dona la gana. Fa mesos que les autoritats ens demanen d’estar en guàrdia per detectar indicis de radicalització en persones del nostre entorn. De fet, quan parlen de radicalitzar-se tenen al cap un grup molt determinat, i podrien dir les coses pel seu nom: conciutadanes i conciutadans europeus, caucàsics, catòlics i, si és possible, heterosexuals, vigileu amb els moros, que són uns atletes que arriben a les nostres costes en llanxes inflables a rem. Van envair-nos fa segles (els europeus no ho hem fet mai, això, enlloc del món), i a sobre desconeixen les vel·leïtats del rellom de porc, que xungos. Afineu els sentits, perquè són els únics que pateixen aquesta xacra, i deixeu estar el cabronàs del cinquè pis, que fa anys que vomita arengues xenòfobes i homòfobes i tusta la dona quan li passa per allà. Aquest desgraciat no és radical: ha tingut una vida difícil. A veure si al final es tracta d’això, de com la gent (mal)viu. No voldria aigualir el vi, però qui sap si, més que tenir a veure amb un gen defectuós, característic d’adoradors d’ídols pagans, tot es redueix a la seguretat personal. No només pel que fa a protegir la nostra integritat física (tots plorem la gent que ha perdut la vida en accions terroristes), sinó d’una altra qüestió molt més abstracta. Em demano si, en lloc d’associar de manera gratuïta certs comportaments a grups concrets, no seria més fàcil treballar per tal que tothom es pogués sentir segur, no davant d’un atac amb un tràiler, sinó davant la vida.

I que tothom tingués accés a l’educació i a recursos per no deixar-se rentar el cervell. Que ningú patís gana, pobresa o indefensió davant d’un futur que se li presenta més incert i tenebrós que el del jove Anakin Skywalker. Que cap persona acabés exhausta i enverinada de tristor, de bilis, de l’odi que, desbordat, acaba a l’asfalt barrejat amb el vermell de la sang de les seves víctimes.