Raó i sentit comú

Imaginem. Max Weber, el sociòleg alemany de principis de segle, surt del cinema. Li han recomanat veure La gran apuesta, que reconstrueix de forma pedagògica i imaginativa l’entramat de la crisi financera del 2008. Un reporter a la caça d’alguna decla per vestir el seu reportatge sobre els guanyadors dels Oscars l’intercepta. Weber aprofita per fer una mica de publicitat del seu darrer llibre, El polític i el científic (aleshores, el 1928, acabat de publicar). I li diu una cosa semblant a “és injust jutjar la història de manera retrospectiva”. Una forma qualsevol de criticar tots els gurus que van postpredir la bombolla immobiliària i la fallida del sistema.

Dies abans, Paul Krugman, més conegut com a premi Nobel d’economia que com a crític cinematogràfic, també va valorar la pel·lícula d’Adam McKay a la seva respectadíssima pàgina setmanal del New York Times. La va titular Bombolles i mentides que es repeteixen. Hi carrega contra els “sicaris intel·lectuals” que són darrere la manipulació dels mitjans, més interessats a tapar-ho tot per tal que l’esquema fraudulent i lucratiu es pugui repetir de nou (a l’estil Gatopardo). Krugman recorda el cèlebre aforisme de Jorge (George?) Santayana: “Aquellos que no recuerdan el pasado están condenados a repetir-lo.”

Santayana va ser un pensador espanyol, dels desconeguts, que va pertànyer a la Generació del 98 d’Unamuno, Ortega i Ganivet. La seva frase apareix a La Razón en el Sentido Común. Dos atributs que, més que a pensadors, premis Nobel o gurus oportunistes, representen sobradament les mares. Un secret: és a la meva a qui acudeixo quan no entenc alguna cosa. I com que Krugman avisa que encara “segueix fent falta explicar tot el que va passar”, li ho pregunto a ma mare.

A Weber li interessaven les ciències que investiguen les uniformitats dels fets. A Krugman, la uniformitat de les mentides. A la resta, dissortadament, sembla que ens agrada ser selectius amb la memòria —la pròpia i la col·lectiva—. Això fa pinta que tornarem a repetir la història. No sé si haurà més bombolles immobiliàries. De moment, van sonant altres candidates. Per exemple, la gastronòmica, que, curiosament, té un protagonisme transcendental a la pel·lícula amb l’analogia que el xef Anthony Bourdain fa sobre la utilitat dels aliments que es podreixen. Economia de subsistència aplicada a l’alta cuina. I d’això —d’economia de subsistència— en saben molt les mares.

Els dubtes són i seran damunt la taula durant un temps. De la meva mare trobaré explicacions amb el gust de la mateixa veu comprensiva de llavors. Només per això mereixeria compartir l’Oscar al millor guió adaptat de La gran apuesta. No importarà tant el contingut (se non è vero, è ben trovato) com la tranquil·litat d’ànim resultant. “És l’economia, carinyo”, acabarà concedint-me. Com a mínim m’he estalviat el punt groller amb què va quedar retratat en Bush sènior, un dels artífexs de la crisi mundial actual.