“Let’s go! Llegó la mami/ La reina, la dura, una bugatti/ El mundo está loco con este party/ Si tengo un problema, no es monetary/ Yo vuelvo loquito a todos los daddies.”
Podria seguir, però crec que, a hores d’ara, ja tothom coneix de què estic parlant. És la lletra de la cançó SlowMo, de Chanel, que aquest cap de setmana Espanya va triar com la cançó que representarà el país a Eurovisió. Ja sé… no trigareu a dir-me que nosaltres som Andorra i que això no ens concerneix, i probablement teniu raó… però fins aquí només. Per què? Perquè gairebé immediatament després de la repercussió que va tenir la designació de la cançó guanyadora, la indignació es va obrir camí a les xarxes. No entraré en si la gent té raó o no que l’elecció va ser un tongo, perquè sincerament, m’importa molt poc. Però aquí la qüestió… al cap poc temps, les xarxes demanaven a Rigoberta que traduís la seva cançó al català i es presentés a Eurovisió representant Andorra. Ah, senyores i senyors. Nosaltres som Andorra, però poques diferències hi ha amb els països que ens envolten. I no, no entraré en si una lletra és masclista, cosifica la dona, mentre que l’altra no. Això, en aquests moments, gairebé és un debat superflu, perquè molta de la gent que s’indigna ara, després escolta reggaeton. I ja sabem de què tracten la majoria de les lletres.
La qüestió és que la cançó Ay, mamá, de Rigoberta, tampoc és que l’hagi escrit Shakespeare. Llegim: “Mamá, mamá, mamá/ paremos la ciudad/ sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix/ Mamá, mamá, mamá”.
Què vull dir, amb això? No m’he tornat purità de sobte, no us preocupeu. Cadascú sap quines causes defensa i amb què s’identifica, però la pregunta que em sorgeix és simple… Tan malament estem que ens costa tant reconèixer i identificar els bons artistes que s’espremen les neurones per poder compondre una cançó en aquest cas, amb un mínim de sentit? On s’ha quedat allò del contingut? I fixeu-vos que no estic parlant ni tan sols de bon gust, perquè això és tan subjectiu com persones hi ha al món i seria gairebé pedant per part meva suposar que la meva veritat, la que jo considero vàlida per a mi, hauria de ser-ho per als altres.
El que plantejo, ho plantejo des de nosaltres els consumidors. Perquè si als artistes, en el sentit més ampli de la paraula i sobre qualsevol mena d’art i format, ens ofereixen la qualitat d’obres que ens ofereixen, em dona la sensació que parla més de nosaltres com a societat de consum, que dels mateixos artistes que ens nodreixen. Encara que a molts d’aquests, la paraula artista els quedi massa gran.
Llavors, on està la nostra capacitat per a gaudir amb alguna cosa que ens faci, o almenys ho intenti, pensar una mica? Fins i tot em fa por trobar la resposta.
És una llàstima que hàgim canviat tant. Pensar que no fa tant temps una cançó com Bohemian Raphsody, revolucionava la història de la música…