Allà a fora les mares ploren pels seus fills. Es compleixen les paraules bíbliques de Raquel, que plorava pels seus i no la podien consolar de cap de les maneres amb uns crits que esfereïen. Ara ningú sap ni qui era Raquel ni quants anys fa d’aquell plor. Ningú sap tampoc que avui Raquel és tota mare palestina que ha perdut un dels seus fills estimats. Fa temps que vaig dedicar un espai com aquest a parlar de la guerra a Gaza, potser al cap de poc de començar aquesta darrera etapa. Un conflicte que veiem en viu i en directe cada dia o diverses vegades durant la jornada i que potser per això estem més anestesiats o immunitzats o com s’hagi de dir i ens rellisca. Ens rellisca? No hi podem fer res, està lluny, no ens afecta, no ve d’un conflicte al món més o menys... No ens podem rendir i alguna cosa sí que hi podem fer. Almenys comunicar als més propers, als nostres fills, familiars i amics que veure com maten persones cada dia amb les armes o amb la gana no és humà. Podem dir que la salvaguarda de la dignitat de les persones comença pel més bàsic, que és assegurar unes condicions de vida justes i en pau. Que un nen de sis anys no té per què morir víctima dels bombardejos indiscriminats, que la neteja ètnica és inacceptable. I que no per això som antisemites. Perquè aquest és ara més que mai l’argument que fa servir qui agredeix per autoprotegir-se del mur de les lamentacions dels altres.
Senzillament, faig meves les paraules del Papa Lleó XIV per demanar la pau: “Renovo la meva crida fervent perquè es permeti l’entrada d’ajuda humanitària digna i es posi fi a les hostilitats, el preu punyent de les quals paguen els nens, els ancians i les persones malaltes”.
