Rasputin

Sovint recordo una frase de la novel·la de Terry Pratchett Interesting Times. Suposadament és una antiga maledicció xinesa i diu: “Que visquis en un temps interessant.” I vet aquí que és el que ens ha tocat: estem vivint en una època històrica. Per diferent que sigui de la del començament del segle XX, a la vegada s’hi assembla. Preguem que l’esdevenir no ens repari circumstàncies encara més palpitants que ens facin oblidar-la.
Enmig de cataclismes, l’atracció exercida per totes les coses espirituals s’augmenta. Tots hem vist mems que identifiquen Stephen King com a probable guionista de l’any en curs. Ara bé, hi ha un tret comú a tots els llibres del mestre del terror que he arribat a devorar: és la presència de forces invisibles que s’apoderen dels febles mortals. 
Una de les figures que simbolitza l’atracció per l’incomprensible i esparverador per al nostre inconscient és l’estranya figura del fetiller i conseller espiritual dels darrers emperadors de Totes les Rússies, el personatge més popular de caricatures de tabloides i fake news de la seva època: Grigori Rasputin.
Quan jo era petita, el que més s’escoltava a casa era Boney M. Els meus pares eren festers: m’enviaven a dormir i seguien ballant amb els amics. Em quedava a la meva habitació, una barreja curiosa de despatx de treball i traster de llibres oblidats i vells objectes, entre els quals em feien respecte un gran retrat de Hemingway i màscares africanes. Escoltava la música sense desig d’unir-me a la festa (els nens, per raons òbvies, no s’hi convidaven), delerosa amb la felicitat dels meus. Sonava Boney M., i sovint, la seva cançó més icònica: Rasputin.
Així vaig aprendre la versió més coneguda de la història de la vida i de la mort de Rasputin, semblant a la que ens relata la pel·lícula de terror de l’any 1966, a la qual li donà vida el prolífic actor britànic Christopher Lee. Se l’hi retrata com a l’arquetip de força bruta i hipnòtica atracció sexual, borratxo i lasciu. Segons altres fonts, Rasputin era un home creient, d’estatura petita i salut delicada, que posava el seu do de curar amb les mans al servei dels qui més el necessitaven. Per la ciutat de Sant Petersburg proliferaven els seus dobles que utilitzaven la fama fosca del “monjo boig” (que ni tan sols era monjo) per seduir dames aventureres. 
Avui, un segle i escaig després de la seva mort, aquest home estrany, assassinat a causa de la seva creixent influència sobre la família dels tsars, encara té fervents admiradors que voldrien canonitzar-lo com a sant màrtir de l’església ortodoxa, i enemics jurats que el consideren traïdor de la pàtria, manipulador polític i corruptor de la moral. Quant a Boney M., el seu cantant, Bobby Farrell, l’any 2010 va morir a Rússia, a la mateixa ciutat i el mateix dia que Grigori Rasputin.