Els virus són éssers minúsculs tan eficaços que no necessiten ni estar vius per desencadenar una apocalipsi. Així van convertir un creuer pijo en una cosa infernal però amb glamur, amb una morta a la nevera i els passatgers menjant llamàntol i bevent xampany cada dia, a mig camí entre una novel·la de terror de Shirley Jackson i el vestidor del Reial Madrid.
Aviat potser farem la migdiada un diumenge a la tarda veient patir els intrèpids aventurers tancats a les seves cabines en un telefim alemany o turc. Segurament serà aleshores quan es descobrirà la veritat sobre el gran tema que ara mateix divideix i apassiona la humanitat: quants estils de natació dominen les rates?
Segons el president de les Canàries, Fernando Clavijo, el mateix que aquesta setmana va rebre el cap de Govern, Xavier Espot, no tenen res a envejar a l’anomenat tauró de Baltimore, com es coneix Michael Phelps, amb 28 medalles olímpiques. Per la ministra espanyola de Sanitat, Mónica García, però, més aviat semblarien Éric Moussambani, el pitjor nedador de la història als Jocs de Sidney 2000, i serien més lentes que els cavalls dels dolents en una pel·lícula del Far West.
Mentre als bars, a les cafeteries, als carrers, als restaurants i a les tertúlies de ràdio i de televisió, tothom teoritzava sobre si les rates nedaven millor crol, esquena, braça o papallona, o quants segons podien estar sota l’aigua amb apnea, els més aliens a les acalorades discussions s’ho agafaven, de moment, amb tranquil·litat.
Fins que va ser escoltar l’epidemiòleg i director del Centre de Coordinació i Emergències Sanitàries d’Espanya, Fernando Simón, explicar que allò de l’hantavirus no era per a tant i llançar-se en massa al supermercat a comprar cinquanta rotllos de paper higiènic.
