Molt sovint, a voltes diversos cops en una mateixa setmana, llegim o veiem un nou desastre relacionat amb immigrants i mar Mediterrània. Hi ha qui diu que aquest mar, el meu mar, s’ha convertit en un cementiri o un taüt de persones que el volien travessar a la recerca d’una vida millor i hi han trobat la mort per inconsciència, maldat o adversitat. Sigui com sigui, una vegada i una altra em dic a mi mateixa que tant de bo la indiferència davant d’aquestes tragèdies humanes no es converteixi per a mi en un antídot, en un déjà-vu que em congeli el cor. Són persones com tu i com jo, penso, amb ganes de viure i de fer-ho amb dignitat. També una vegada darrere l’altra em pregunto: i què puc fer? I és ara, escrivint aquest petitíssim text, quan m’adono que tinc la sort de poder-ho dir públicament. Qui sap si almenys això pot servir de recordatori punyent que ens remogui la consciència i ens faci ser en la nostra vida quotidiana, en la qual potser mai veurem el desastre en viu i en directe, persones acollidores i compassives. No amb la compassió del proteccionisme barat de qui considera aquests migrants com a pobretes persones víctimes d’un somni inexistent que no saben on s’han ficat, sinó amb la compassió de qui és capaç de no tancar els ulls a la realitat i donar un cop de mà a qui tinc, ara sí, ben a prop meu perquè també ell o ella, que dic, jo mateixa soc migrant. Només que fóssim capaços de ficar-nos en la pell dels altres i acollir-los des del que són, ben diferents segur de mi mateixa i de tu que em llegeixes, ja hauríem fet un gran pas. Un pas, per cert, que també com a país s’hauria de fer. Perquè poder reagrupar també és vetllar per la dignitat.
