Realitat paral·lela

Conforta i alhora inquieta fondament endinsar-se en el silenci dens, el llenguatge metafòric  i les atmosferes compactes que contenen els dotze paisatges de l’exposició Una realitat a part, en curs a la galeria Mama Maria fins al propvinent 24 de gener. El pintor, Francisco Sánchez, exterioritza, insinuant-los, tant un desassossec palpable com una pau introspectiva amb què es reinventa un altre cop.

El trajecte catàrtic és una continuació i un perfeccionament del seu peculiar estil pictòric, de la tècnica personal que potser és millor desconèixer per tal de concentrar-se en la màgia insòlita del resultat final de cada quadre a contemplar en el procés d’exploració. Ni tan sols és necessari llegir la senyalització (no és una explicació, aclareix l’artista) que acompanya totes les obres. Però els títols i els epígrafs ens ajuden a refer el viatge místic. En desxifrar-los, l’observador esdevé còmplice dels missatges implícits en la sublimitat.

Les ombres etèries delimiten espais d’horitzons liminars i de superfícies àrides, solcades per relleus abruptes, corrues interminables de pals telegràfics altíssims, encara un comboi ferroviari amb màquina de vapor de la infància i geometries enigmàtiques. Fanals encesos, artefactes fantàstics, monòlits esculpits i arbres solitaris (fins la casa de Casi Arajol davant de cimes amb formes d’encluses) coronen altiplans petris de soledats compartides. Congestes, vents, transparències de boires que gairebé es poden palpar i respirar i travessar guanyen al buit plenituds relatives, mil·límetre a mil·límetre, amb una minuciositat extrema. Blancs misteriosament sòlids, una extensa gamma de tonalitats de grisos i els negres absoluts dels traços precisos dibuixen i esborren porcions d’una materialitat imaginada en la qual la concreció artística, l’abstracció de records boirosos, pensaments vagues i desitjos diluïts converteix objectes simbòlics varis en aparences d’una realitat paral·lela, ja que són matisos ideals que surten de l’acrílic i del carbó per a representar els caires de l’abisme existencial, colors que ara desprenen una lluminositat més intensa que mai, una tenuïtat crepuscular fabulosa, una sensació visual de volumetria en perspectiva aèria, i que suggereixen uns efectes de moviment i de quietud de qualitat excepcional.

Francisco Sánchez confereix a les composicions icòniques de les teles un aire plàstic i conceptual de primera magnitud. Paratges desolats del present, ruïnes del passat oblidat, l’avenir incognoscible rere els murs dels meteors futurs, munts pedregosos, un home aturat, el derelicte del Desdémona, una arquitectura boscosa que sura sobre un mar també de trets inconfusibles de l’autor… la totalitat dels elements configura un univers únic d’associacions íntimes fascinants, interrogacions retòriques i mirades que conviden l’espectador a conjugar-hi vigília i somni, l’immens i l’ínfim, ésser i no-res.