Anar de rebaixes em provoca més tensió que el bateig d’un gremlin. Si hi vaig un dissabte a la tarda s’apoderarà de mi un odi tan gran per la raça humana que necessitaré sis anys de teràpia psicològica, que no entra, de moment, per la CASS, un tema que s’arrossega des de fa vint anys. A més, intentar canviar una peça és la descripció gràfica de com aixafar la voluntat dels clients perquè no tornin mai més.
Abans d’entrar en una botiga que sembla decorada pel dimoni de Tasmània, cal haver seguit escrupolosament un tutorial de control d’ira per internet, de relaxació i haver reservat hora, per ingressar, si has sobreviscut a les compres, com a anacoreta a la cova de Sant Ignasi a Manresa amb l’únic aliment d’un paquet de galetes d’aquelles que ens donaven els jesuïtes quan anàvem d’exercicis espirituals. Per començar no trobo res de la meva talla. Amb els barrets és comprensible perquè tinc el cap gros, cosa que segons els investigadors de la universitat d’Edimburg és sinònim d’intel·ligència, tot i que aquests estudis fallen alguns cops, com en el meu cas. Amb els banyadors ja no és la poca diferència entre la talla M i la L, sinó que amb l’aire condicionat en posició “tundra àrtica” no em vull treure roba.
A la secció de sabates es produeixen fenòmens paranormals amb dos models. El del 41 em sobra per tot arreu i el del 42 no m’entra. Mentrestant, la dependenta fa la mateixa cara que l’amo d’una casa a la pel·lícula L’arbre dels esclops, que despatxa el masover perquè ha talat un arbre de la finca per fer unes sabates per a un fill que s’ha quedat sense. Però el pitjor de tot és la gent. Per a les dones que amanyaguen els seus fills, els posen Vicks Vaporub suaument al pit quan tenen tos, donen monedes als pidolaires, s’apunten a ONG i ajuden els padrins a creuar el carrer, les rebaixes són l’equivalent a la lluna plena per a l’home llop o a la diferència entre el doctor Jekyll i Mr. Hyde.
El seu cor batega més fort, els surten ullals i pèl al cos per convertir-se en autèntiques depredadores. Els homes afables, comprensius i introvertits es transformen a la vista d’una oferta en una rèplica de l’Increïble Hulk. Es posen de color verd i se’ls esquinça la camisa mentre el cos esquifit es converteix en el d’un culturista. Fins i tot la padrina que durant tota la setmana està ingressada a la residència “L’últim sospir” i que només surt un parell d’hores el dissabte sembla, en període de rebaixes, una participant en la cursa Eufòria de l’Ultra Trail.
Aquella velleta aparentment afectada d’artrosi correrà més ràpid que tu i t’espitjarà amb tanta força que et pot arribar a desplaçar el fetge. Padrins amb aspecte d’anar a jugar a petanca o al Rummikub sortejaran els obstacles amb més agilitat que una gimnasta russa. I tu, atordit i malferit, sortiràs d’allà sense res en aplicació d’un sil·logisme que diu: si hi ha el color, no hi ha la talla. Si hi ha la talla no hi ha el color. Si hi ha el color i la talla és que una peça d’avançament de temporada. Per tant, no està rebaixada. Tant remar per morir a la riba.
