Un dels topalls més importants que tenim els professionals i els agents penitenciaris que d’una manera o d’una altra treballem per a la reinserció de les persones privades de llibertat, és l’estigma i el rebuig que susciten en certa part de la societat. Part d’aquest rebuig passa, sens dubte, per la imatge estereotipada del pas per la presó. Quan hi pensem ho associem, la majoria de vegades, a la delinqüència, a la violència, a les agressions, a les baralles i al consum de droga. I és que molts cops el cinema no ajuda a entendre –ni comprendre– del tot, la realitat penitenciària.
És l’anomenat estigma penitenciari, que dificulta la reinserció plena de la persona i amb què hauran de conviure. Molts intentaran amagar, amb excuses, aquesta etapa de la seva vida pel fet que els pot generar –i els genera– menys oportunitats laborals i risc d’exclusió social.
Durant aquestes setmanes han anat sortint diferents notícies, als mitjans de comunicació, relacionades amb el funcionament i amb l’enfocament que disposa el centre penitenciari de la Comella envers els treballs cap a la millora de l’efectivitat de la reinserció. És important que tothom pugui conèixer quines són les fortaleses, les oportunitats i les dificultats que actualment es troba la direcció, el personal del centre penitenciari i els interns. També els diferents programes que s’executen i els que són necessaris d’implementar amb urgència. Però em va sorprendre els comentaris que es van fer a les xarxes i que deixen en evidència que una part de la societat desconeix la seva necessitat. Vull entendre que és fruit de la mateixa incertesa que produeix el terme. Continuo creient en la capacitat dels andorrans i de les andorranes de seguir apostant per les segones oportunitats per a totes les persones i en garantir la llei d’igualtat de tracte i no-discriminació. Perquè tots ens les mereixem. I és que haver estat a la presó no et fa mala persona.
Però quan parlem dels conceptes rehabilitació i/o reeducació per a la reinserció dels presos no només hem de pensar en el centre penitenciari. També cal mirar cap al paper que desenvolupa la justícia i la política. Davant dels problemes amb què es troben un cop han complert la condemna i als que han de fer front durant el procés (com l’etern debat sobre la durada de la presó preventiva i la necessària classificació efectiva revisable del règim tancat, l’ordinari i l’obert revisable cada sis mesos per una junta de tractament que encara no existeix) s’ha d’evitar, en qualsevol cas, un càstig permanent. Cal promocionar, mitjançant les seves competències específiques (i a poder ser per aute), tots aquells programes que puguin empoderar a la persona perquè sigui autònom i plenament capaç de reinserir-se, amb èxit, a la societat. També detallar els professionals que l’han d’acompanyar en aquesta etapa.
Part del procediment de la reinserció social i laboral passa pel procés d’acceptació i d’inclusió que la persona que ha estat privada de llibertat pugui tenir a l’haver complert amb el que se l’hi va demanar. Canviar la percepció que es té d’aquesta situació d’una part de la societat és una feina que ha de ser generacional. L’altra, per part del poder executiu, del legislatiu i del judicial. Una tasca de picar pedra on la pedagogia social ha de prendre un gran protagonisme, ja que aquesta situació no només els afecta a ells. De retruc, també als seus familiars.
Les persones privades de llibertat, que molt sovint senten el propi rebuig, han d’aprendre a fer les paus amb el seu passat i conviure amb la vivència que han viscut o amb la que estan vivint. El nostre paper és fer efectiu el principi de la segona oportunitat per evitar, fefaentment, la reincidència delictiva. Perquè tal com deia Churchill: “les dificultats dominades són oportunitats guanyades”.
Fem-ho possible, doncs.
