Recerca

Com cada mes de maig, el dimecres que ve començaran els cicles Parlem d’històriai a l’espai Ermengol de la Seu d’Urgell, que arriben ja a la dotzena edició. A recer de l’èxit d’aquest cicle que any rere any demostra la gran vitalitat de la recerca històrica a la comarca de l’Alt Urgell, l’any passat va néixer el cicle Parlem de ciència, que dimecres passat va cloure l’edició d’enguany amb una novetat. Dos alumnes de batxillerat gaudien de l’oportunitat de presentar els seus treballs de recerca, obligatoris per aprovar el cicle formatiu, davant del gran públic i més enllà de les aules.

Abans de començar amb l’exposició, les professores encarregades de tutelar aquesta recerca ja responien a una primera pregunta formulada pel públic en petit comitè, ¿no tindran vergonya? –Són una nova generació i, com podran comprovar, està molt més acostumada a parlar en públic que les precedents. Una resposta que em va fer pensar en una màxima que ja vaig descobrir fa força temps quan em vaig trobar criticant la gent jove. Em vaig adonar que ja no formava part d’aquest col·lectiu, i que em sortia molt més a compte escoltar-lo que no pas jutjar-lo, donat que aquesta darrera opció m’obria les portes a convertir-me en un gran rondinaire. O el que seria el mateix, si més no en aquesta oportunitat, en un rondinaire gran aclaparat pel que fa o deixa de fer el jovent i el qual ja no viu en el present, sinó que s’ha quedat ancorat en un passat, massa sovint idealitzat.

El primer torn de paraula va ser per a Maria Jiménez, que va presentar un treball sobre els líquens de la Vall d’Aguilar, i el segon per a Biel Balcells, Les conseqüències de la desaparició de les glaceres al Pirineu. Tal com havien anunciat les tutores, l’exposició dels dos alumnes va ser precisa i prou interessant com per mantenir l’interès del públic, tot demostrant l’encert dels organitzadors de donar aquesta oportunitat als aspirants a batxillers.

Arribats al torn de preguntes, un dels oients en va realitzar dues que m’hauria agradat fer a mi i que van decantar la balança per escriure aquest article. Se’ls va demanar, després de felicitar-los, els motius pels quals havien triat aquestes temàtiques i si tenien intenció d’aprofundir en el seu treball. Els dos van coincidir que els havia costat molt decantar-se per un tema en concret i que no descartaven, en un futur, continuar la recerca. També van ressaltar com els havien ajudat els de casa i els mestres a l’hora de prendre la decisió final. No dubto, però, donades les conclusions amb les quals van tancar les exposicions, que van gaudir d’allò més amb l’experiència, tot i les dificultats amb les quals es van trobar durant la realització. Però també estic convençut que els va oferir una oportunitat única de fer una altra mena de recerca que uneix totes les generacions, que no és altra que la recerca de sentit. Una empresa mai garantida i qui sap si necessària però que, sens dubte, ens ajuda a viure a tots plegats.