Reciclatge

Fa uns dies vaig trobar uns quants tebeos abandonats en un escocell. En veure’ls tan deixats de la mà de Déu, em va venir com un ai al cor, tot recordant com els devorava de petit. Aconseguir-ne un exemplar no havia estat mai una feina fàcil. Abans, calia estalviar algun dineret, o fer sevir les argúcies del pidolaire –compra’m un conte, va...– que no acabaven de funcionar gairebé mai.  Si cap de les dues opcions havia fructificat, també es podia acudir a cal drapaire que, a la Seu d’Urgell, era cal Vallés. Si tenies sort, en una tarda podies recollir unes quantes botelles de cava –o com afirma Rafael Nadal, l’escriptor, quan encara en dèiem xampany– i uns quants cartrons o diaris. El drapaire et pagava una quantitat que a ell li semblava justa, i amb aquella petita fortuna acudies al quiosc amb il·lusió. Com a darrer recurs, sempre et podies arribar a la botiga de la María de los retales, al carrer Major on, per un mòdic preu, podies desar el teu còmic i intercanviar-lo per un altre de la gran pila que ella tenia a la botiga. Una roda que es mantenia activa, fins que decidies que et volies quedar amb algun dels exemplars o fins que quedava tan malmès que ja no el podia llegir ningú altre, i llavors el recollies per dur-lo a cal Vallés. 

Amb aquest exercici de nostàlgia, m’he oblidat d’explicar que la troballa consistia en un volum recopilatori, sota el lema Súper Humor i de revistes com ara Olé i Pulgarcito. Tot fullejant-los vaig comprovar que les vinyetes s’omplien de personatges prou populars com ara Mortadelo i Filemón, Zipi i Zape, Rompetechos o fins i tot un de no tant anomenat com Sir Tim O’Theo, entre d’altres. Em va cridar força l’atenció que el volum de Súper Humor estigués numerat amb nombres aràbics –en concret era el número 24– Per contra, els que recordava guardar per casa, encara lluïen numerals romans –el rebutjat hauria estat el XXIV– com ara els Papes o els Reis.  En el fons, els nombres aràbics els feien més justícia donat  que, els tebeos, sempre han estat força plebeus. 

No els negaré que, per uns instants, vaig estar temptat d’endur-me’ls cap a casa. Per sort, no visc sol. Sempre hi ha algú que, quan em veu aparèixer amb un embalum sospitós, activa l’alerta, no fos el cas que estigués desenvolupant alguna variant de la síndrome de Diògenes. Per tant els vaig recollir i els vaig dur fins al contenidor blau que era uns metres més enllà, per tal de reciclar-los.

Com que no tinc activada l’aplicació que ha fet la Mancomunitat d’Escombraries, tampoc vaig poder acumular punts per a accedir al súper descompte que reben els ciutadans que compleixen amb les seves obligacions.  Abans, però, d’abandonar-los al seu destí, encara vaig pensar que en podria treure cert profit tot intentant que algú s’interessés per ells mitjançant Wallapop. Però com els deia,  l’ombra de Diògenes és massa allargada. Els vaig lliurar no sense pena a un contenidor que, de tant ple, gairebé sobreeixia.