Reciprocitat i militància

Avui em permetré recuperar el contingut del darrer article d’opinió del company Oriol Vilella, que dilluns comentava l’opinió expressada per un tal Fora de Preu a l’entrevista del Toni Fernández, ànima de La Fada Ignorant, publicada per aquest diari. Us remeto als dos articles per no repetir aquí els detalls de la qüestió. De forma resumida podríem dir que Fora de Preu considera que les entrades que cobra La Fada Ignorant són abusives i que el que s’hi presenta no ho val. Així mateix, aquest il·lustre erudit destacava que compondre cançons i melodies no té cap dificultat.

Ja vaig tenir ocasió de felicitar l’Oriol Vilella pels seus comentaris alhora que li pregava d’avisar-me si sabia d’algun concert de Fora de Preu, per al qual gustosament pagaré una entrada.

Però deixant de banda els comentaris poc afortunats d’alguns, volia profunditzar una mica en l’import de les entrades i posar-ho en context. Agafarem un preu mitjà: 7 euros a taquilla. Pagant aquest preu a La Fada Ignorant he pogut assistir a concerts de Glaucs en format acústic, Izal, Javier Álvarez, Lidia Guevara, Fratelli La Strada i Damià Olivella, per esmentar-ne alguns.

Quan pago aquests diners sé que van directament als músics. De la mateixa forma sé que el que pagui de consumició anirà a la caixa de l’establiment. Tot clar. Podem perdre uns minuts analitzant la qualitat de les propostes i avaluant si aquests artistes es mereixen que es pagui aquest preu. ¿Sabeu què? Doncs que es mereixen que es pagui molt més! I per això en més d’una ocasió la gent surt de La Fada amb un disc a la mà.

Us trasllado una anècdota viscuda a Berlín quan treballava en la producció del meu segon disc. Resulta que vaig poder assistir a uns concerts organitzats per una discogràfica local. Tres recents fitxatges de la companyia. L’entrada al recinte costava 14 euros. Evidentment, tothom pagava. Ningú s’asseia a les taules sense haver passat per la barra a demanar una consumició. Després de cada actuació, l’artista es posava al darrere d’una taula on hi havia el marxandatge (CD, vinil, etc.) i davant dels meus ulls incrèduls s’organitzava una filera d’almenys un membre de cada taula del públic per adquirir un dels productes. Ei, i sense cap obligació! Ho fan perquè consideren que el que han escoltat té valor i cal reconèixer-ho. Són conceptes molt senzills: la reciprocitat i la militància cultural.

Volia acabar dient que també vaig tenir ocasió de felicitar el Toni Fernández per l’entrevista que li va dedicar aquest rotatiu i dir-li que tenia raó de destinar una plantofada als músics locals dient que únicament ens veu el pèl quan anem a tocar a La Fada. No li falta raó. Jo hi vaig tocar dissabte passat i feia unes quantes setmanes que no hi anava... Les raons serien excuses. Per cert, el concert costava 5 euros i qui m’acompanyava a l’escenari se’n val bastants més! Gràcies a tots els que es van desplaçar fins allí per acompanyar-nos i donar sentit al projecte del Toni!