Quina ferum d’intimisme que fa aquest titular... Sí i no. Però si més no avui toca parlar de qüestions més profundes, si em permeteu, que no per això són menys importants, ans al contrari. Ens és tan difícil a voltes viure amb pau amb nosaltres mateixos, ens costa tant perdonar-nos... I tot parteix d’un no entendre’ns. Perquè a voltes som un misteri per a nosaltres mateixos i qui digui que no és que passa per la seva pròpia vida de puntetes. Apa, si que vas forta. Doncs sí, ho crec fermament. No sé què diria la nostra psicòloga de capçalera de tot plegat però crec que em donaria una mica la raó. Deia ahir la ministra Marsol que no hem de viure amb por per la desintervenció dels lloguers que ens espera. Deien ahir també alguns polítics espanyols que la història de la intervenció espanyola a les Amèriques no s’ha de revisar... I la por és ben humana i reconèixer els errors i els abusos comesos contra altres pobles i cultures també. És clar que és esgotador viure amb por perquè potser et quedes sense saber on viure. I és evident que reconciliar-se amb un mateix és el primer pas per fer-ho també amb els altres. I això segon és cosa de cadascú, mentre que la por primera ve donada per un context social de molta incertesa i unes polítiques que no afecten qui les dicten, sinó els seus ciutadans. En això que no depèn de nosaltres no ens hauríem de rendir. I si no som benvinguts doncs haurem de fer les maletes... De fet, aquest és el sentiment que tenim els que hem hagut de deixar la nostra terra en la cerca d’una vida millor. Ui, nena, te n’has anat d’un tema a l’altre. És el que passa quan mires cap endintre i penses que no hi ha res més reconciliador que quedar noquejat pel miracle de la vida.
