Sempre m’han cridat molt l’atenció tres coses del conflicte entre palestins i israelians. La primera: la facilitat que tenen moltes persones per opinar sense embuts d’un territori on mai han posat els peus. La segona: l’elevat grau de sectarisme de la majoria, o estan amb uns o amb els altres, però mai hi ha ni grisos ni autocrítica dels seus. I la tercera: tots els que són d’esquerres van amb els palestins i els de dretes amb els israelians, sense fissures, tots a l'una. Els felicito per tanta claredat d’idees, però a mi cada cop em dominen més els grisos, tot i que històricament he estat i soc partidari dels drets dels palestins.
Fet aquest preàmbul, estem ficats de ple en un nou capítol del conflicte entre Palestina i Israel. Anys i anys de negociacions, acords i resolucions de Nacions Unides no han servit absolutament per a res i la regió torna a estar instal·lada en la barbàrie dels esdeveniments que se succeeixen sense aturador i, a jutjar pels brètols que els gestionen, no sembla precisament que s’albiri una solució a curt termini.
Hom esperaria que, com que el que passa allà ja és prou greu, des de fora hi hagués una reacció que estigués a l’altura de les circumstàncies. En algun moment de la història hi va ser, però tampoc va servir de massa. Així les coses, a Andorra hem decidit que nosaltres també hi hem de ficar cullerada, com si a algú li importés el més mínim la nostra opinió. Segur que el demòcrata del Netanyahu o els insurgents de Hamàs no poden ni dormir pensant què decidirà Andorra.
En el ball de si reconeixem o no reconeixem l’Estat palestí, ha aparegut una proposta pintoresca que frega la vergonya aliena: fer un referèndum (oh sorpresa!), com si no en tinguéssim prou amb la consulta fantasma de l’acord d’associació amb la Unió Europea (UE). Els polítics andorrans s’haurien de centrar a solucionar problemes més importants que afecten el nostre dia a dia, que ja ho fan, però en alguns casos sembla que no se n’acaben de sortir i potser caldria revisar alguna decisió ja presa, i no ficar-se en conflictes que no tenen ni el pes ni el poder per poder solucionar.
Però, arribats a aquest punt, de què serveix reconèixer l’Estat palestí si Israel fa sempre el que vol? Queda, el dia d’avui, un territori palestí clar? Quines en són les fronteres? Hi ha res real i viable a reconèixer? Aquestes són les preguntes que s’haurien de fer les grans potències (i no els microestats, que altra feina tenen) si és que realment volen fer honor a aquest qualificatiu.
Gaza és ara mateix un munt de runa amb cadàvers a sota i gent deambulant sense rumb, Jerusalem Est està ocupada de fa anys i el mur annexiona de facto part de Cisjordània, on cada cop hi ha més colons armats fins a les dents que practiquen un règim d’apartheid, amb l’ajuda de l’exèrcit, contra la població local que no és capaç de defensar ni el seu propi govern. De fet, Palestina –o el que queda de la Palestina històrica– té dos governs: el de Hamàs a Gaza (hàbilment inflat per la coalició Estats Units-Israel per allò del divide y venzerás) i el d’Al Fatah (ANP) a Cisjordània.
A partir d’aquí, si Andorra finalment reconeix Palestina no sobrarà, sumarà en la petitesa, però tampoc servirà de res, ho sabem tots. De fet, segurament tampoc serviria de massa si els grans d’Europa, Alemanya, el Regne Unit i França, com un sol home, ho fessin. A hores d’ara, poc podem esperar d’Europa, o més ben dit de les Europes, i dels EUA de Trump o la Rússia de Putin ja ni en parlem.
Després de la II Guerra Mundial es va cometre un error comprensible, permetre als jueus perpetrar el seu Estat a Palestina, on ja hi havia un poble, el palestí. És fàcil dir-ho ara, a toro passat, ja que segurament en aquella època es veia com un mal menor, però va ser una equivocació que ja fa molt temps que paguem cara i ho continuarem pagant. Ara bé, això ja està fet i no ho podem canviar, però amb propostes de resorts i altres barbaritats, no hi ha cap llum al final del túnel. De fet, no hi ha ni túnel.
