Diari digital d'Andorra Bondia

Record d’una meravellosa desobediència




La primera vegada que ho vaig fer va ser en un casoplón meravellós amb vistes a les terres dels meus avantpassats i a l’horitzó. El cel estava punxat d’estels i l’aire era tebi com les meves mans, rodonetes i toves, dintre les butxaques. La por que em menjava era directament proporcional a les ganes de deixar-me anar, com quan alces els peus de la sorra, sota l’aigua, i converteixes el teu cos, conscientment, en un pes mort. (Mort de curiositat, mort de sentiments, mort d’amor, mort de ganes...) M’estic referint a la primera vegada que vaig parlar amb la Nona. (Tot i la prohibició categòrica dels pares.)

La Nona i la meva àvia Maria eren molt bones amigues. De vegades, podies trobar-les a la sala, envoltades d’un mar de rialles, de rams de flors silvestres, i ballant juntes, com si fossin una parella d’esbojarrades adolescents, mentre la inestimable Carmen, la majordoma, també sexagenària, tocava al piano una peça animada de Thelonius Monk.

Als meus pares, no els feia cap il·lusió que passés l’estiu a la casa de la muntanya de l’àvia, perquè la gent parlava coses d’estil homòfob. Deien que les tres dones s’entenien, és a dir, que mantenien una relació amorosa. Jo, en canvi, als 16, ho tenia molt clar: jo pensava que eren dones intel·lectuals, feministes i revolucionàries, que vivien la vida que volien, com volien i amb qui volien. Una sort poc habi­tual.

Un dia, escoltava el piano des del llit. El volum era gairebé el mínim i la música, pràcticament inaudible. Sentint la necessitat de posar nom a les coses: les cançons, les rialles, les flors i, sobretot, a les amigues de la meva estimada àvia, vaig aparèixer a la sala. (Tot i no estar convidada.) Les sensacions que fugen dels dits, en aquest moment, són inestimables i nombroses: el piano plora notes incommensurables, mentre aquelles dones de les quals parlava tothom, amb cabells blancs i pells de porcellana, mig nues, reciten Pizarnik i Rilke prenent despreocupades champagne Moet al marge d’enraonies. I al jardí, la Nona canta suaument sota la llum de la lluna: “¿No trobes que la gratitud és com la fragància que desprèn una flor?”

Somric mentre m’aconsella sobre qüestions d’amor. Ui, si em veiessin els pares! I és en aquest moment quan penso que desobeir em causa massa plaer com per obeir, i que moltes vegades resulta tan poètic com emocionant.

I encara ho crec, malgrat qui li pesi.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic