Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Sergi Mas

Sergi Mas

Artesà

 

 

Recordant el professor Pere Cavero




El primer Cavero que vaig conèixer va ser el senyor Pedro Cavero, xofer particular i home de confiança de la industrial família Reig. Un manyo complidor, seriós, un d’aquells aragonesos orgullosos de ser honestos. Del seu fill, en Pere, en vaig fer la coneixença quan era un joveníssim professor a l’aleshores recentment inaugurat col·legi Sant Ermengol.
Tinc omnipresent en la memòria la presència d’en Pere, la seva inseparable pipa i la seva inesgotable vocació pedagògica i històrica, sempre junts fent una sola peça, sempre disposats al servei al proïsme. No puc ni vull posar dates a fets ja passats, gairebé tots agradables i positius, en què l’amic ensenyant fou sempre un protagonista cabdal però de discreta visibilitat.
Ell va ser, juntament amb el futur arquitecte, meritori dibuixant i editor Titus Rebés, el codirigent d’un actiu Centre Cultural d’Andorra la Vella, apolític i aconfessional, amb seu en un lluminós local d’un edifici nou de trinca que avui se m’apareix com en un somni. En un dels pisos hi havia l’aleshores incipient Creu Roja. En un altre, un club de motoristes de vida crec que efímera. En aquells temps en què els comuns encara no havien assumit les activitats culturals en exclusiva, en certs cercles Andorra era titllada de desert cultural.
Allí ens trobàvem gent jove i també de madura, com els fusters Martínez, en Castro, l’electricista Palmir Espineta, el mecànic Batista Saura. Veterans immigrants que no feren mai proselitisme de res, sinó que col·laboraven alegrement en tot, als esmorzars del diumenge al matí amb els més joves, fins i tot intentant fer volar esteles des de la Comella. Encerta ocasió l’amic Pere em demanà que fes una xerrada sobre l’art de treballar la fusta. Ho vaig fer encantat i ho vaig il·lustrar amb uns croquis sobre el procés de tallar els arbres al bosc fins que arribaven a la serradora, després de ser arrossegats muntanya avall o de ser transportats per via fluvial. Segurament aquest va ser el tret de sortida del que després va ser el voluminós estudi El moble a Andorra, que al cap de qui-sap-los anys edità magníficament l’Editorial Andorra del nostre company Titus.
En Pere va ser durant molt de temps un diligent secretari de Velles Cases Andorranes des que aquesta entitat es fundà. Va ser també soci fundador, juntament amb la Martina Bons, el doctor Vilanova i altres pocs que no recordo, de la Societat de Ciències d’Andorra. Ell i la seva germana formaren part de la junta directiva dels primers temps del Cercle de les Arts i de les Lletres.
Dels temes d’investigació històrica que va tocar el nostre professor, molts d’ells inèdits fins que ell hi posà el nas, hi ha les relacions ancestrals entre la parròquia d’Ordino i les valls veïnes de l’Arieja que tant m’han ensenyat i tant m’han aportat per comprendre inclús la vida artesana d’aquest tros del Pirineu, començant per la transformació del ferro i com es feia per obtenir la imprescindible sal sotmesa al monopoli de la monarquia francesa.
Amb en Pere Cavero –compte! Cavero amb ve baixa sempre, si no el feies emprenyar, cosa excepcional en un home habitualment tot mansuetud– amb ell, deia, vàrem col·laborar en múltiples ocasions, unes, sent ell animador dels padrins parroquians de la llar dels jubilats d’Encamp, o tots dos explicant i escoltant velles i fantàstiques històries dels temps antics. Ell en contrapartida vingué durant to un curs a donar lliçons d’història de l’art a l’escola d’art del Comú de Sant Julià. No durà més perquè per part nostra vam abusar de rebre la seva sapiença gratis et more.
Aquest home excepcional emmalaltí de diabetis i abandonà la inspiradora pipa. La deessa Fortuna el castigà per no ser petulant ni egocèntric, per no haver raspallat mai cap esquena influent. Però a la seva manera, crec que era feliç per la seva marginació de l’ensenyança d’infants i adolescents, i passar a donar classes a l’Escola Professional d’Aixovall a gent gran d’aquí i a estrangers acabats d’arribar. Tots es convertien ràpidament en els seus amics. No podia ser altrament amb un professor que ultrapassava el seus deures professionals i els acompanyava fora de programa a conèixer les meravelles del seu estimat país.
Podria continuar explicant  més i més mèrits d’en Pere, però no ho faré per evitar el perill de semblar un apologètic exagerat, malgrat que tot el que porto referit i el que em guardo al pap ja entra el terreny de l’inversemblant si ho atribuïm a un sol individu. Deixeu-me, però, que recordi l’emotiu efecte que em produí una dissertació pública del meu amic. Amb ocasió de la presentació d’un llibre autobiogràfic escrit per un altre aragonès d’origen que relatava la seva commovedora odissea de quan era un infant, que vingué en plena Guerra Civil espanyola, tot sol i a peu per reunir-se amb la família que tenia aquí a Andorra. El llibre el va publicar l’Editorial Andorra d’en Titus, que segurament devia pensar en el seu amic Pere perquè en fes la presentació. Va ser molt més que una presentació. Va ser un corprenedor relat històric.
Adeu, Pere. Des de l’eternitat pensa en nosaltres.

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic