Recordant la tia Pepita

Hi ha dies que l’atzar i la curiositat ajuden i t’esperonen a tenir forces per seguir caminant quan alguns cerquen condemnar-te sense que tu sàpigues el perquè.
Així, un divendres a la tarda fent companyia a una persona molt preuada en una habitació d’hospital, vaig topar amb una tesi doctoral del 2017 sobre Inspectoras de primera enseñanza en el segundo tercio del siglo XX, defensada a la Universitat Complutense de Madrid per Eva Gómez San Miguel. I llegint en diagonal dit treball vaig descobrir que parlava de la tia Pepita.
Pepita Mateu Ferrer era una de les germanes del meu avi patern. 
Mestra i inspectora de primera ensenyança per oposicions a Espanya, des del 1932 va patir la presó, la degradació i el desterrament però mai va perdre els seus ideals ni la seva dignitat. La tia Pepita va ser inspectora de Primera ensenyança a Espanya a partir del 1932, uns mesos més tard que el bienni reformista amb Manuel Azaña al capdavant atorgués, el juny del  1931, el dret de vot per a totes les dones. La tia Pepita no es va casar mai i la recordo molt vagament quan pujava a Escaldes-Engordany a visitar-nos. A la família era coneguda com a genio y figura, molt gelosa de la seva independència en un món molt arrelat al patriarcat i amb postulats d’allò més conservadors, que ella sempre mantenia al marge.
Però la Guerra Civil espanyola, del 1936 fins al 1939, li va passar factura. La postguerra va ser implacable i duríssima. Tres anys després de la victòria de Franco, el 1942 la repressió franquista era ferotge. La tia Pepita era inspectora de primera ensenyança a tota la província de Lleida. Eren temps foscos. Amb moltes privacions i injustícies. Les acusacions sense fonament eren llei i les ganes de venjança indiscriminada dels guanyadors de la guerra civil eren quotidianes. Així, la tia Pepita va ser detinguda, empresonada i jutjada. El BOE del 3 de desembre de 1942 indica que el 27 d’octubre d’aquell any se l’havia jutjat i imposat diverses sancions per, cito literalment, 1, “Tener antecedentes izquierdistas”, i 2, “Haber ejercitado coacciones para la supresión de la enseñanza religiosa en las escuelas”
És clar, que ella inspectora, simplement havia aplicat allò que dictava el decret del 6 de maig del 1931 que suprimia la religió a les escoles públiques a Espanya.  A més, la Jurisdicción militar li va muntar un judici en contra, condemnant-la a sis anys més un dia de presó, inhabilitant-la del seu càrrec d’inspectora i degradant-la com a mestra rasa a Huelva, ben lluny dels seus i de la seva terra.
Segons he sabut, va passar poc temps a la presó, el règim franquista la va destinar efectivament a una escola nacional a Huelva. Ella hi va anar sense manifestar acritud, ja que en el fons estava satisfeta de poder seguir educant. S’estimava massa l’educació, creia fermament en la necessitat d’ensenyar a nenes i nens per a fomentar el creixement del país gràcies al coneixement.
Anys més tard, quan el règim franquista va relaxar una mica la ferocitat de les represàlies i de les purgues de la postguerra, el 1954 va ser rehabilitada. Va tornar de Huelva. Va recuperar la seva plaça d’inspectora de primera ensenyança i va seguir exercint d’inspectora primer a Barcelona i província i després a Tarragona i província, fins que un càncer se la va emportar. I és amb un orgull admiratiu que agraeixo que una tesi doctoral fullejada per atzar m’hagi recordat aquesta tia àvia per la força, la dignitat, la il·lusió i l’abnegació amb què va viure.