A l’estiu de fa trenta-cinc anys passaven moltes coses a la ciutat on vivia i al món encara més. Només en feia set que havia deixat de viure sota una dictadura i ja tothom havia après, de fet es comportava com si ho hagués sabut tota la vida, a viure en democràcia i a dominar tot el que més convenia als que intentàvem, per edat, descobrir si hi havia cap diferència en el que era un dia de cada dia entre l’abans i l’ara. Es podria dir que cercava un centre de gravetat permanent, com cantava Franco Battiato. És clar que per gustos preferia el regal que aquell any em feia Paul Weller, amb cançons com Happy Together, Ghosts o Town Called Malice, que molts descobririen gràcies a una pel·lícula d’aquestes de nen en circumstàncies adverses que reïx i acompleix el seu somni malgrat la vaga, la policia, la Thatcher i l’absència de la mare. Un clàssic de la llagrimeta fàcil per a entrenadors personals sense imaginació. Tothom que coneixia volia ser Paul Weller. Feia castells i la meva colla descarregava aquell estiu el primer carro gros de la història, la seva és clar, de nit, en un carrer de pendent pronunciat i a Vilafranca. Vam entrar-hi a veure què passava i en vam sortir cantant no trepitgis l’herba, fuma-te-la. Diuen les llengües que tenen memòria que el dia següent ningú no va poder fer el vermut a la capital del Penedès perquè s’havia acabat tot l’alcohol. Érem joves i pensàvem que ens menjaríem el món. Alguns van ser devorats ben d’hora. Però un servidor era universitari i s’ho creia i n’exercia, i tremolava davant d’un vers recitat en una posta a la vora de la mar (“Aquest sol que menstrua no es vol pondre”) i ballava a la platja fins a l’alba a la revetlla. Els anuaris asseguren que aquell mateix any l’Estat va organitzar un esdeveniment esportiu extraordinari, però no me’n recordo gaire. Mon pare havia perdut la feina i m’havia d’espavilar. Feia tantes classes particulars com podia i si algunes llicenciades que preparaven oposicions em deien que semblava massa jove, els responia que m’ho diguessin després de la sessió. Les gotes de suor em queien per l’esquena una a una. Sort que la moda de l’inici dels vuitanta era de camises i pantalons amples i estrambòtics, i no se’m va notar gaire la bossa de suor que acumulava. Em vaig fer d’or i vaig poder comprar llibres i pagar-me la matrícula del curs següent. Per a les meves despeses, me’n vaig anar a Bordeus a la verema, mig d’amagat perquè aquell Estat democràtic nou de trinca, que s’havia carregat l’anarquisme de la meva ciutat amb un atemptat preparat, no era prou europeu encara i la seva mà d’obra no estava ben vista. A la segona inspecció ja no em van amagar i me’n vaig haver d’anar. Misèries que trenta-cinc anys després fan gràcia i tot. Res més. Cadascú té els seus records i qui no en té se’ls inventa, que l’ésser humà és el més gran fabricant de mentides del planeta. Què en queda? Una mica de geografia, el gust pel bon vi, el convenciment que els deutes es paguen, el plaer de comprovar que la literatura també serveix per guanyar-se la vida i poca cosa més. Ah, sí, és clar, aquests mots que omplen la columna. Bon estiu.
