Recuperar art no ha de tenir preu

Fa unes setmanes contava petites històries relatives a la recuperació d’una part important dels frescos de Santa Coloma i de com Andorra va poder somiar de portar aquest conjunt pictural del romànic a casa. També esmentava els entrebancs que van sorgir. El fet era que els frescos no eren propietat del Govern alemany, sinó dels hereus d’un aristòcrata belga d’origen jueu, espoliats el 1943 pels nazis.

Andorra tenia localitzats i havia fet aproximacions amb els descendents i l’esposa del baró, María Alexander van Doorn, que vivia a San Francisco. Però vam descobrir que el baró Van Cassel havia llegat el 8% dels seus béns a la seva secretària, la senyoreta Marguerite Pick, traspassada el 1997 als EUA. A partir d’aquí es va obrir la caixa de pandora amb discussions, desavinences i plets als tribunals alemanys i nord-americans. Semblava que no havien d’acabar mai.

Andorra, convençuda que aquests béns culturals es podien recuperar va demanar, el 2005, tres valoracions a tres cases de subhastes a França i a Alemanya per tal de tenir una orientació del preu que podria oferir als hereus. Alhora, el mateix any es va seguir investigant i es va anar a veure el marmessor de la senyoreta Pick, l’excèntric Paul Doll, que vivia a Asheville, Carolina del Nord, i a l’hereva de la senyoreta Pick, Maryse Martin, que vivia a Otawa (Canadà), per tal d’establir contactes i sensibilitzar els potencials hereus del valor sentimental d’aquestes pintures pel Principat.

Amb tot això, Alemanya, que no es volia deixar perdre aquest conjunt romànic, va fer mans i mànigues per impossibilitar la restitució a la família i que aquesta decidís lliurement a qui vendre-ho. Les traves que els Museus de Berlín van posar van ser continuades. A tall d’exemple, el febrer del 2005 van manifestar als hereus del baró que com que la restauració havia costat 500. 000 euros, sufragats per Alemanya, si la família venia els frescos a un privat o a un ens públic que no fos alemany hauria d’abonar aquesta suma. És a dir, que si els venien a Alemanya no haurien de pagar res, però en el cas contrari, sí! Uns béns que Alemanya havia espoliat!

També hi va intervenir el Tribunal de Charlottenbourg, invocant que s’havia d’aclarir qui eren els hereus del 8% de la difunta senyoreta Pick per poder donar pas a qualsevol eventual restitució o venda dels frescos. Iquan tant Andorra com els descendents del baró Van Cassel vam rebre amb alegria la notícia que el tribunal de Carolina del Nord havia aclarit que l’hereva de la senyoreta Pick era la seva neboda, Maryse Martín, el tribunal alemany va desestimar-ho!

Amb tot aquest enrenou, digne d’una novel·la d’Agata Christie, Andorra seguia el seu camí, i els ministres Juli Minoves, a Exteriors, i Xavier Montané, a Cultura, van aconseguir amb tacte i diplomàcia que tots els hereus del baró signessin el 2005 un acord amb opció de compra del conjunt dels frescos que els pertanyien.

Però el camí seguia tenint encara moltes espines. Així, a més dels alemanys, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i col·leccionistes privats dels EUA es van afegir a aquesta pugna per comprar els frescos. Tots van fer unes ofertes que superaven amb escreix les valoracions que el Govern tenia a mans, i els 4 milions que havia ofert a la família en el contracte amb opció de compra. S’havia de seguir apostant pels sentiments i el valor de la història perquè la família no acabés pactant amb el millor postor.

La defunció de la baronessa María Alexander van Doorn, vídua del baró, el 2006, va alentir una miqueta més el procés. Però a Alemanya les posicions es van moderar i el cas es va traspassar del tribunal de Charlottembourg a un altre tribunal amb una visió més oberta, i el Govern alemany, a través del ministeri de Finances, que tenia la custòdia des del 1962 de tot l’art robat pels nazis fins a localitzar-ne els hereus, va prendre les regnes de la qüestió.

I així és com el Govern d’Andorra, entre el 2006 i el 2007, d’una banda cuidant els hereus perquè li venguessin el conjunt i allarguessin l’opció de compra fins que es posés fi a l’entrellat judicial alemany, d’altra banda conversant, negociant i signant amb el govern alemany un acord per a la compra, i finalment amb la complicitat del Consell per aprovar un crèdit extraordinari per a la compra dels frescos de Santa Coloma, es va aconseguir que aquest llegat tornés a casa.

Recuperar art i llegat històric no té preu.