Heu vist Superestar, la nova minisèrie de Netflix estrenada el 18 de juliol? L’han dirigida Nacho Vigalondo i Claudia Costafreda i l’han produït els nous reis Mides de l’audiovisual hispànic, els Javis.

La sèrie parla, en un exercici meravellós de llibertat narrativa, del que els crítics televisius anomenaren Tamarisme. Els seus sis capítols són retrats quasi teatrals de Margarita Seisdedos, Leonardo Dantés, Loly Álvarez, Arlekín, Paco Porras, Tony Genil i, finalment, Tamara. Aquests personatges, que van triomfar en la teleporqueria dels primers 2000, són, a la vegada, grotescs i tendres. En el seu moment d’auge televisiu els veiem aparèixer pel plató de Crónicas Marcianas amb estupor, interès i molta mala llet. Et senties culpable de riure de les seves misèries, però no podies parar de cantar el No cambié o esbutzar-te escoltant el Baile del pañuelo. Però la mirada surrealista i nostàlgica de Vigalondo ha convertit el freakisme en lirisme i ha aconseguit fer un homenatge a la part més obscura de la cultura pop espanyola.

No espereu un biopic, estil La Veneno, va molt més enllà. L’estructura narrativa frega  el surrealisme, els guions van deambulant entre la veritat dels personatges de Ken Loach i l’absurditat sublimada de Jose Luís Cuerda. La posada en escena és exagerada, quasi kitsch, lisèrgica i, algunes vegades, Lynchiana. Aquest combinat és tan explosiu com l’últim xarrup de tequila abans de tancar la nit. La vaig veure d’una tacada sense poder mirar cap a una altra banda gaudint de la proposta escènica a la vegada que veia la redempció d’aquelles criatures televisives. He llegit que l’actor Carlos Areces, que interpreta Paco Porras, diu de la sèrie que dignifica els personatges sense amagar les seves misèries, els dona una segona oportunitat narrativa després d’anys d’humiliació televisiva. Estic molt d’acord amb les seves paraules.

La interpretació de les actrius i actors resulta imprescindible per portar a terme aquesta humanització. Natalia de Molina dibuixa una Loly Álvarez ferida, enamorada i forta. Areces troba la ingenuïtat dins la perversió i mala bava de Paco Porras. Ingrid García‑Jonsson és Tamara. I no ha de ser fàcil no caure en la paròdia d’una persona que semblava ja una caricatura. Secun de la Rosa dota Leonardo Dantés d’una bondat bíblica i Victoria Luengo converteix Margarita Seisdedos en un personatge de Txékhov.

En resum, Superestar és un experiment narratiu valent que tracta de fer justícia poètica amb aquelles persones que van ser linxades i utilitzades mediàticament. Vigalondo els rescata, sobretot, amb lirisme i humanitat. Si voleu entendre realment de què va Superestar, res com les paraules de la seva protagonista, Tamara, ara anomenada Yurena: “La sèrie és un disbarat, però no em sento agredida.”