Reflexió per al 14-M

El març del 2018 vaig escriure, en aquesta mateixa tribuna, un article sobre les constitucions tot reflexionant sobre les seves millores atenent els nous reptes socials, polítics i econòmics: la regeneració del sistema democràtic i la millora i increment dels drets a salut, als serveis socials, a l’educació, el treball, la Seguretat Social i l’habitatge. Introduïa també que aquesta revisió hauria d’incorporar una regulació específica de la igualtat entre dones i homes que s’estengués, entre altres àmbits, a l’ocupació i les condicions de treball, al dret de les dones a la seva salut, a la protecció enfront de la violència masclista, a la llibertat de decidir sobre si mateixes.
Enllaço aquesta darrera reflexió amb alguns dels comportaments i declaracions entorn del reportatge que la televisió catalana va emetre la setmana passada i la manifestació del 8-M a Andorra, reivindicant el ple accés de les dones a l’exercici dels nostres drets.
Respecte al primer, més enllà d’inconcrecions i absències destacades com ha posat de manifest la periodista Noemí Rodríguez aquesta mateixa setmana, les declaracions que van fer algunes de les personalitats polítiques que van tenir un paper principal en el procés constitucional em van produir decepció i tristor per la poca amplitud de mires, la inexistent empatia amb el problema que el documental abordava i el poc respecte a les dones i a un dels drets universals. Respecto la diversitat d’opinions i de posicionaments davant del dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, però la justificació de la seva negativa atenent “l’arquitectura institucional” no em serveix. Tampoc em serveix que adoptin un paper que no els correspon. Qui ha de dictaminar la constitucionalitat de les lleis és el Tribunal Constitucional i no pas ells. Tampoc em serveixen les amenaces, més o menys velades, especulacions, i l’escenari de conxorxes, confabulacions i situacions distòpiques. No van deixar ni una petita escletxa a portar la discussió a l’únic pla possible: el polític. 
Relats, a més, que semblen contradir-se... un sistema que és “una relíquia” que hem de vigilar i guardar en un armari anant amb compte que no es “trenqui” o que a Andorra els canvis arriben 20 anys més tard que a altres llocs. No és massa encoratjador. Potser em direu que no era el lloc per al debat sobre el progrés social i no la criminalització de la dona, però davant de la competició de qui la deia  més grossa, es va trobar a faltar una veu constructiva d’aquells “pares [i una mare] de la Constitució”. Declaracions, totes elles, que diuen molt poc a favor dels que les fan.
Respecte al segon. Un dia després de la celebració del Dia de la dona, el Govern va convocar “un minut de silenci”, en van dir de “reflexió”. Em demano si era un acte de dol –les concentracions de silenci responen a dols–. ¿Un acte de reflexió sobre què? Sobre la igualtat i l’equitat de gènere? Sobre la igualtat salarial? Sobre el dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos? De què hem de reflexionar senyores i senyors de DA, L’A i CC? Un acte per no treure protagonisme a les associacions feministes? Un acte per no polititzar? Ja em perdonaran, però del que es tractava era de donar suport al moviment feminista i sí, això és un acte polític, perquè es tracta, almenys així ho entenem nosaltres, de resoldre problemes i prendre decisions pel bé comú i millorar la vida de les persones.
Que el dia de la Constitució pugui, aquesta celebració sí, servir per a la reflexió pausada i rigorosa sobre els nostres drets, sense minut de silenci.