La combinació de reflexió i gosadia és una virtut cabdal, central, gairebé vital, que es troba a faltar en la política andorrana. Les propostes presentades la setmana passada pels grups parlamentaris de Concòrdia i socialdemòcrata per a la despenalització de l’avortament han estat un exemple d’això.
Una acció política intel·ligent ha de saber combinar la capacitat d’arriscar amb el control, la lucidesa amb l’audàcia.
Pèricles d’Atenes n’era una encarnació exemplar. I els filòsofs –Aristòtil al capdavant en la seva obra Ètica a Nicòmac– van precisar els trets d’aquesta virtut decisiva que entrellaça raonament i sensibilitat, lògica i intuïció, coneixement i acció.
En tot cas aquesta combinació de reflexió i gosadia no té res a veure amb la prudència. Potser fa anys es pensava que una acció prudent corresponia a la demostració de responsabilitat i subtilesa.
Però avui en dia, per a nosaltres, la prudència sembla més aviat veïna de la discreció i el cagadubtisme. Els polítics de la majoria en són una demostració exemplar.
En lloc d’audàcia, precaució. En lloc de l’embranzida, la brida. En sentit invers del risc, la seguretat.
En el llibre Risquer la prudence, la universitària Catherine Van Offelen ha volgut restaurar l’esclat d’aquesta virtut pràctica, a la vegada política i moral, individual i col·lectiva, que va produir la cultura de l’antiga Grècia.
Van Offelen, que és experta en la gestió de riscs, parla així de “racionalitat flexible” i dibuixa els contorns d’un “art de la decisió” que es troba molt a faltar en aquests moments. En el semicaos en què vivim convindria que aprenguéssim a actuar malgrat els dubtes i a decidir tot i la incertesa, a combinar sentiments i càlculs.
Al capdavall cal promoure la sagacitat, la subtilitat per descobrir i encarar les coses.
Això ens allunyaria dels exagerats que entenen de tot i no saben gran cosa.
S’atribueix a Talleyrand (1754-1838) la frase “Tout ce qui est exagéré est insignifiant”. A la política de casa nostra estem sotmesos a l’exageració constant. Ho hem comprovat, insisteixo, la setmana passada.
Exagerar, en política, és un recurs fàcil que amaga una debilitat: la falta d’arguments.
Antoni Gutiérrez-Rubí ha escrit que l’exageració en política és una derrota: la del pensament. I també que “(...)  l’excés buida de ponderació el llenguatge”. I és ben evident que la política necessita equilibri per ser respectada i fer-se respectar.
El 31 de març Laurent Joffrin escrivia en un editorial del Libre Journal.fr –L’ignorance au pouvoir– que un aspecte menystingut de la crisi democràtica que patim és que hi ha força líders polítics i també militants que recolzen les seves declaracions en una cridanera ignorància.
A casa nostra portem una llarga temporada que massa sovint s’escolten o llegeixen declaracions en les quals els càrrecs polítics obliden o desconeixen realitats històriques i institucionals del nostre país.
Tant és així que bona part de la discussió pública, multiplicada per les xarxes, s’asseu avui en una enorme ignorància.
Sovint es busca els motius de la crisi democràtica que porta al desencís i a l’abstenció. Aquí en tenim un.
Què esperem? Que tot vagi pitjor? És absurd i irresponsable.
Hi ha raons per ser optimistes. Però també comportaments que ens traslladen missatges negatius, entristidors. Gent entossudida a dividir i trencar ponts quan el que ens demana la situació és exactament el contrari.
Ho farem?
El cost de no fer-ho seria tan greu que cal pensar que s’imposarà la necessitat per damunt del sectarisme.
Ja n’hi ha prou de polítiques de reculada. Ja n’hi ha prou de polítiques que afebleixen, que enganyen i que divideixen.
Les andorranes i els andorrans necessiten un futur comú.