Reflexions caniculars

Es fa difícil d’escriure amb el  portàtil, que desprèn una calor insuportable, a sobre de les cames. Són les tres de la tarda i a fora se superen els trenta-cinc graus. Totes les persianes estan abaixades, de manera que no es veuen ni tan sols aquelles ratlletes que deixen passar una mica de claror. Qualsevol intent d’aïllar-nos del tòrrid exterior és bo, tot i que no forçosament eficaç. Ni tan sols la nit ajuda a reduir la temperatura de casa. Sort, però, que a sota teulada, a més de trenta graus al final del dia, dormim amb l’aire condicionat. Això sí, sempre m’assalta un doble sentiment. El primer és més aviat una sensació corpòria, l’alleugiment quan entres en contacte físic amb aquell aire fresc artificial. El segon, i no ho puc evitar, la culpabilitat. 

A ningú se li escapa que estem davant d’una acceleració del canvi climàtic. Semblen confirmar-se aquells extrems anunciats des de fa temps pels científics del món sencer: temperatures inusuals, capítols de precipitacions exagerades, fusió de les glaceres tant de muntanya com de les zones polars… Només cal observar fotografies de l’estat actual de les glaceres pirinenques com les de les Maladetes o del Mont Perdut per adonar-nos del que està passant.
Diuen els experts, que durant l’època medieval, ja van desaparèixer per complet les masses glaçades dels Pirineus, i que després, amb l’arribada de la Petita Edat de Gel, aquestes van tornar a aparèixer i a estendre’s de manera important. Però també diuen que aquella primera desaparició tenia únicament causes naturals. Responia a algun tipus de cicle natural. Perquè ni el Cid Campeador es desplaçava amb cotxe de gasoil, ni els reis catòlics encomanaven creuar els oceans amb avió a base de querosè. Tots ells, per cert, tampoc encenien còmodes radiadors quan tenien fred ni aires condicionats quan apretava la calor. Les causes, doncs, d’aquell escalfament atmosfèric eren ben bé unes altres. 

Ara no, ara sabem perfectament quins són els motius d’aquest ràpid escalfament. Sabem fins i tot que coincideix en els seus inicis amb els de la industrialització, cap al final del segle XVIII. Ara, per tot, per a qualsevol acció que volem més ràpida i eficaç hem inventat una màquina. I qui diu màquina diu necessitat energètica, i qui diu energia diu contaminació. A això em referia abans. Tenim una onada de calor com l’actual i la casa se’ns posa a més de trenta graus? Doncs instal·lem un bon aire condicionat per poder almenys descansar. A l’hivern, el mateix. Que el meu pare expliqui que de petit li havia arribat a nevar a sobre mentre dormia a la cort, ens allunya massa en el temps, ens allunya també de les noves tecnologies a l’abast, que ens proporcionen calor a l’instant malgrat sapiguem que per la xemeneia sortirà un gas que acabarà canviant les regles del joc de tota la humanitat. Allò de la cort del meu pare eren altres temps, pensem com per exculpar-nos. Igual que, malauradament, seran altres temps aquells que veuran créixer els nostres fills i nets. Però aquest cop, per culpa nostra. 

Estem acostumats a viure de manera còmoda. I els efectes d’aquestes comoditats, malgrat que visquem capítols com aquesta canícula inacabable, no són encara prou contundents com perquè et vinguin ganes reals de canviar les coses. I ja veurem què passa durant l’hivern amb l’aixeta de pas del gas rus tancada. Només ens faltava això, al Vell Continent. I aquí baix, encara, però a països com Finlàndia, que en depenien de manera quasi absoluta, ja estan començant a tremolar. Els deu quedar l’esperança que el canvi climàtic els suavitzarà els hiverns també a ells.
Ja veurem com acaba tot plegat. De moment, ens toca patir aquestes temperatures de rècord, amb l’ordinador a sobre de la taula perquè sembla ja una bola de foc. Un últim pensament de malpensat em ve al cap abans d’apagar-lo: voleu dir que no deu ser perquè s’està acabant el petroli, que s’ha fixat ja una data per acabar amb els motors de combustió? El clima, però, ho agrairà.