Reflexions de Mrs. Scrooge
Conversa de sobretaula. Uns amics es refereixen a uns coneguts seus, veneçolans crec, i gent de possibles. Es van instal·lar a alguna ciutat espanyola on valoren la seguretat, els serveis, la vida sense ensurts. Però quan les condicions fiscals amenacen ser menys favorables per a ells, asseguren iradament que marxaran. Però d’on es pensen que surten totes aquestes comoditats?, s’interroga perplexa la meva amiga. La conversa torna al cap veient l’anunci d’una assegurança perquè en cas que toqui la loteria no hagis d’apoquinar amb el percentatge que es queda Hisenda. Es pot ser més garrepa? Uns calés que no t’has hagut de suar i dol desprendre’s de la part que beneficia tothom?
En canvi, arriben aquestes entranyables, dolces, embafadores dates i proliferen maratons, téléthons i tota mena de recaptatons solidaris i així estem, ficant i traient la mà de la butxaca, emocionats amb la nostra capacitat per exercir de bones persones... i a una altra cosa, pitavola. Penso en la recaptació per a la recerca sobre malalties cardiovasculars. Qui diria que no a participar, amb la mà al cor, mai millor dit? Una causa justa. Però quants cops la malaltia no és deguda a una alimentació deficient? I com és tolerable que la indústria alimentària continuï produint pura escombraria amb el nom de menjar, enganyant tant com li permeten –i l’hi permeten molt– en l’etiquetatge? Com pot ser que aquesta gasòfia sigui tan barata i els aliments naturals cada dia més inassequibles? No s’hauria de cardar a impostos aquest tipus de producte i facilitar l’accés al menjar saludable? Menys festiu però més efectiu. I així amb tot. Bon Nadal.