Les eleccions han acabat i tothom treu les seves conclusions. D’entrada, constatar que la participació està estancada des de fa temps. Els que ja tenim una edat encara recordem aquelles participacions de fa uns vint anys que es movien al voltant del 80%. És evident que això s’ha acabat. A les comunals amb prou feines se supera el 50% (a la capital ni això) i a les generals puja una mica, però res de l’altre món. En aquest punt hi trobaríem molts condicionants, mai hi ha un sol motiu que explica un fenomen complex, però el tipus de campanya electoral que vivim a Andorra sens dubte no ajuda. El format més aviat gris, poc atrevit i gens original allunya molta gent de les urnes, segurament amb els joves al capdavant, i probablement consolidi un votant tradicional però en fidelitzi poc de nou, de manera que, si és així, més aviat tendirà a baixar en el futur que no pas al revés. El referèndum de l’any vinent pot ser una altra història, per la transcendència del fet i pel format de la votació.
Participacions a banda, el domini demòcrata sorgit de les darreres generals, en bona part gràcies al sistema electoral, va quedar certament matisat diumenge passat, amb una patacada sonada i inesperada, la pèrdua d’Andorra la Vella (només calia veure la cara de David Astrié la nit electoral), una derrota previsible la d’Escaldes-Engordany, per l’efecte Gili, i el fracàs de l’aliança a Sant Julià de Lòria, on Concòrdia s’hi ha establert amb comoditat. Dit això, el domini demòcrata continua a la resta del país, però no s’ha consolidat com una mena de partit únic. Hi ha pluralitat.