Reflexions sobre el Museu Nacional

Els que em coneixeu, sabeu que fa anys que evito el nom de Museu Nacional. La terminologia nacional en institucions culturals va ser tendència de la il·lustració fins al segle XX, avui està en desús. El terme museu també denota certa finalitat en el contingut de la col·lecció i crec que la nostra història i la nostra societat no està tancada, ben al contrari. 
Miro els programes culturals de les candidatures de les properes eleccions i, hi ha formacions que ni tan sols contemplen un espai dedicat a l’especificat del nostre país. Senyors meus, és una obligació democràtica la correcta difusió de la nostra història i cultura, no pot ser que només estigui en mans d’uns pocs. També és una obligació fomentar l’arrelament en una societat tan diversificada com la nostra. I, finalment, és un dret ciutadà conèixer la cultura i la història del lloc on es viu. 
Un museu d’Andorra i per a Andorra que ha de vetllar pel passat, però també pel present on s’estableixi un diàleg permanent de dins cap a fora amb la recerca constant de paral·lelismes que enriqueixin. I, en aquest sentit, les manifestacions artístiques han de ser dinàmiques i inspiradores.
El projecte fa quasi 30 anys que dura i sempre ha quedat en paper mullat. I, mentre estem, estan caminant cap a un lloc incert sona una cançó, com un mantra pesat: no hi ha pressupost. No parleu més de manca diners per què n’hi ha per al que es vol: un pont tibetà, un estand a tutti plein a Dubai, le Cirque du Soleil, concerts DJ... grans projectes efímers que alimenten el turisme de masses, pan para hoy hambre para mañana. Quin desastre!
Però ser un espai d’Andorra i per a Andorra no vol dir copiar el model dels museus existents que comencen a tenir una miqueta de vida amb els programes que s’ofereixen des de no fa gaire, després de trenta anys d’existència. 
Cal un estudi de viabilitat: si és un projecte del i per al país. Quin paper hi juguen totes les institucions públiques? Com es finançarà i qui ho finançarà? I quan estigui en marxa, ha de ser una institució totalment assistida financerament per les institucions públiques del país? No. Cent vegades NO. S’ha de poder autofinançar almenys en un 40%. Cuida, per tant, la ubicació de la institució. Aquesta és una de les peces clau del seu èxit.
Com ho farà, per obtenir aquesta autonomia? No ser només un centre expositiu, ha de ser un lloc on passen coses, moltes coses, i la societat paga perquè n’hi passin. Quants metres quadrats necessito per a la col·lecció permanent? Quants, per a les temporals? Quants d’espais d’acollida i activitats diverses, restaurant, cafeteria botiga, jardí... La manca de planificació en l’edifici (el continent) fa efecte dominó a la deriva de la institució.
I recerca? Si, a dojo, la història i l’art sempre són vius, cada visió, cada aportació, enriqueix relats. I difusió? Sempre de dins cap fora.
I de veritat el visitant haurà de veure en 35-45 minuts milers d’anys d’història? Imprescindible una acuradíssima selecció. I després moltes exposicions temporals que contemplin els milers de serrells d’una història tan rica com la nostra. El petit format avui és tendència.
Cal fer un pla estratègic mil·limetrat. Sé del que parlo, tinc un màster en Museologia i museografia per la UAB, un màster en Gestió i educació museística a Columbia University, becada per la J. Paul Getty Trust, staff member del Gugenheim Museum, mà dreta del ministre Minoves en el projecte del Museu Nacional.
Finalment, m’agradaria que el futur cap de Govern s’emmirallés en George Pompidou, que es va plantejar que com podia ser que a França, bressol de l’art contemporani, no hi hagués consagrat un centre. Resultat: el projecte va passar a ser un assumpte d’Estat, pilotat directament des de presidència. Acció: dotació de pressupost i recursos humans. Al cap de dotze anys s’inaugurava el Centre Pompidou, referent de l’art contemporani mundial. 
I jo em pregunto: com pot ser que Andorra no tingui com a prioritat la difusió de la nostra història, cultura i art, des del passat fins al present? Per ser una mica més democràtics, per fomentar incansablement l’arrelament d’aquells que han vingut de fora i tant han deixat al nostre país, perquè els visitants palpin la nostra essència, per ser un centre cultural de referència del Pirineu, per... 
Orhan Pamuk va reflexionar: “Els museus són els llocs on el temps es transforma en espai.” VOLER que el nostre temps es transformi en un espai per a tots ÉS PODER. Simplement.