Aquest any ha estat marcat pel retorn al sud d’Europa d’una de les plagues més temudes: el foc.

Tot va començar al massís de les Corberes, a França, i a la Segarra, comarca veïna de la província de Lleida, i va culminar amb els incendis més devastadors d’aquest segle al nord-oest de la península Ibèrica.

Per sort, malgrat la sequera, la zona del Pirineu n’ha sortit força ben parada gràcies a una pluviometria estival més favorable. Tanmateix, no podem continuar pensant que, en un futur d’agreujament de l’escalfament climàtic, Andorra en sortirà sempre indemne, ja sigui per una meteorologia benvolent com la d’aquest any, o, per què no dir-ho, per la protecció proverbial de la nostra estimada patrona, la Verge de Meritxell.

Voldria compartir algunes reflexions i records del passat que ens poden ajudar a entreveure possibles solucions per prevenir els desastres naturals més impactants del nostre Pirineu tant els incendis com els aiguats. A la fi, tots dos tenen una arrel comuna: la deixadesa i el mal estat dels nostres boscos i pastures, elements que configuren el nostre paisatge, el nostre bé més preuat i emblemàtic.

Si fem un repàs del passat, des dels anys cinquanta fins avui, a la parròquia central l’antiga parròquia d’Andorra s’han produït tres grans incendis:

1. El primer, a l’Obaga d’Andorra, a la zona coneguda com la Palomera, fou provocat per un pastor que, seguint una pràctica ancestral, va cremar el sotabosc per afavorir la pastura del ramat l’any següent. El foc, però, se li va descontrolar.
2. El segon, al Solar d’Engordany, fou accidental, originat per una barbacoa.
3. El tercer, a la partida de la Grella, sembla que es va originar pels focs artificials de la festa major.

Tots tres, com es pot veure, d’origen humà.

A l’Andorra de la nostra primera joventut, l’Andorra agrícola i ramadera dels anys cinquanta, abans del boom turístic i comercial, els boscos i les pastures de muntanya eren, des de temps immemorials, les dues mamelles que alimentaven la població i permetien la pervivència del país.

L’explotació forestal a la parròquia d’Andorra permetia el funcionament d’almenys tres serradores, i la talla de fusta era la principal font d’ingressos dels comuns. Alhora, aquests autoritzaven les cases de la parròquia a tallar fusta per a la construcció i manteniment de cases, eres, bordes i cortals, així com per subministrar llenya per escalfar les llars i alimentar els fogons. L’explotació forestal era tan intensa que, si comparem fotografies dels anys quaranta o cinquanta amb les actuals, observem muntanyes pràcticament arrasades per la sobreexplotació. En aquell temps, el perill per als boscos provenia més de la seva explotació excessiva que no pas del risc d’incendi.

A partir dels anys seixanta, els ramats de la parròquia d’Andorra van començar a desaparèixer, i la vacada es va anar reduint fins a extingir-se als anys noranta. Les serradores ja havien tancat als anys setanta.

Com a conseqüència, els boscos i pastures van quedar abandonats, sense la tradicional explotació; la massa forestal i el sotabosc van proliferar, recobrint fins i tot les antigues feixes i rebaixants de l’Obaga d’Andorra la Vella.

El Comú d’Andorra la Vella, fruit de l’escissió d'Escaldes-Engordany, als anys noranta, encapçalat pel recordat Lluís Viu com a cònsol major i Agustí Marfany com a cònsol menor, conscients de la problemàtica, van encarregar un estudi per iniciar una política de neteja de boscos i prevenció d’incendis.

L’estudi, realitzat gratuïtament pel cos de bombers de Perpinyà,  era una altra època, va concloure la necessitat d’un pla d’actuació per reduir el risc d’incendi a les tres zones més importants de la parròquia.

La primera actuació, la més rellevant, fou el tallafocs de l’Obac d’Andorra, que arrenca a la Comella, amb el dipòsit d’aigua de la font de l’Astrell, construït durant el mandat del senyor Lluís Viu.

El pla recomanava dues altres actuacions per completar la protecció dels boscos més significatius de la parròquia: una a Prat Primer, sobre la Comella, i una altra a l’Obaga d’Enclar, damunt del Roc de Sant Vicenç, a Santa Coloma.

Aquestes dues propostes, però, dormen des dels anys noranta als calaixos del nostre Comú.

Incito l’actual corporació comunal a reactivar-les. Em consta que hi ha previst un projecte de vial-passeig a l’obaga de Santa Coloma que, alhora, podria servir com a tallafocs per protegir la part baixa dels boscos i rebaixants de Santa Coloma i la Margineda.

La meva reflexió voldria anar més enllà: caldria endegar un pla nacional d’utilització de la biomassa que prolifera a les nostres muntanyes com a font d’energia renovable.

També seria oportú promoure, com ja s’ha fet en altres regions de muntanya del Pirineu, la creació d’indústries de materials de construcció basats en la fusta obtinguda dels nostres boscos.

No hem d’oblidar que la preservació de la natura és responsabilitat de tothom no només dels polítics, sinó del conjunt de la ciutadania.

En el passat més recent, l’extinció d’incendis era a càrrec del cos de bombers, amb el suport del VPC d’Andorra, el nostre equip de rugbi, que, com indiquen les seves sigles, era el grup de Voluntaris de Protecció Civil, és a dir, els nostres bombers voluntaris.

En cas d’incendi, s’activava el somatent, format pel conjunt de ciutadans majors d’edat, que coneixien bé la muntanya, ja que la majoria eren agricultors i ramaders.
Per a les noves generacions, seria molt enriquidor instaurar un servei civil que permetés a la joventut reconnectar amb la natura i les nostres arrels, alhora que adquirís una formació bàsica per poder actuar en cas de desastre natural  ja sigui un foc o un aiguat i ajudar així a evitar mals majors.