La reforma del sistema públic de pensions de la CASS és, probablement, un dels grans reptes polítics i socials del nostre temps. Però sobretot és una enorme responsabilitat. No estem parlant d’una reforma sectorial ni d’un debat que afecti només una part concreta de la ciutadania. En un país com Andorra, on l’afiliació a la CASS és obligatòria per a qualsevol persona amb activitat econòmica, el futur del sistema de jubilació afecta pràcticament tothom: assalariats, autònoms, empresaris i futurs pensionistes.
Qui hagi de prendre decisions sobre aquesta qüestió no només legisla sobre números o equilibris pressupostaris. Decideix, en realitat, sobre el futur de milers de persones que han dedicat tota una vida a treballar i cotitzar amb l’esperança legítima de poder gaudir d’una vellesa digna, tranquil·la i lliure de precarietat.
Per això, qualsevol reforma hauria de començar des d’un principi bàsic: generar confiança i no pas por. La ciutadania necessita claredat, transparència i credibilitat. Necessita saber que les decisions es basen en dades rigoroses i no en discursos alarmistes o interessos partidistes.
És cert que la llei obliga la CASS a elaborar periòdicament estudis actuarials per avaluar la viabilitat futura del sistema de jubilació i proposar mesures correctores. Però també és legítim qüestionar fins a quin punt aquests informes poden predir amb exactitud què passarà d’aquí a vint o trenta anys. La història recent ens ha demostrat fins a quin punt el futur és imprevisible: crisis financeres, pandèmies, revolucions tecnològiques o conflictes internacionals han alterat completament les previsions econòmiques i socials més solvents.
Precisament per això, cal prudència a l’hora d’utilitzar aquests estudis com a justificació per impulsar reformes profundes. Durant anys, alguns informes han dibuixat escenaris excessivament pessimistes, infravalorant les cotitzacions i sobreestimant el cost de les pensions, fins al punt de preveure dèficits que encara avui no s’han produït. La realitat ha demostrat reiteradament que el sistema no es troba en la situació crítica que alguns anuncien.
Això no significa negar la necessitat de reformes. Seria irresponsable ignorar els senyals d’alerta derivats de l’envelliment de la població o de l’evolució demogràfica. Però reformar no hauria de voler dir retallar drets ni sembrar angoixa entre la població. La qüestió és una altra. Quin model de societat volem ser?
Andorra haurà de decidir si aposta per un sistema públic fort, capaç de garantir pensions dignes per a la seva gent gran, o si accepta el risc d’empènyer part dels futurs jubilats cap a la vulnerabilitat econòmica. I aquesta decisió no hauria d’estar condicionada per càlculs electorals ni per interessos partidistes.
En un debat tan sensible, cal més sentit d’Estat i menys tacticisme. La reforma de les pensions només serà legítima si es construeix des del consens, el rigor i la responsabilitat compartida. Perquè, al capdavall, el que està en joc no és només la sostenibilitat d’un sistema, sinó la dignitat de tota una generació.