Refugiat és la persona que es troba fora del seu país i no vol o no pot tornar-hi per por d’ésser perseguida per la seva raça, nacionalitat, idees polítiques o religioses, conflictes bèl·lics, etc.
En teoria, el refugiat que demana asil ha de demostrar que la seva vida està amenaçada al seu país. En casos evidents, generalment conflictes armats, aquest requisit no es pot reclamar, ja que acostumen a ser grups molt nombrosos. Tot i ser obvi que la vida dels refugiats està en perill o que volen salvaguardar la seva llibertat fugint, els països receptors els consideren emigrants, un eufemisme tranquil·litzador.
Els organismes que s’ocupen del manteniment dels drets humans i les democràcies occidentals proclamen que s’ha d’oferir ajut a les persones en aquesta situació; potser no és tan fàcil –o sí que ho és–, però adoptem la postura més còmoda defugint de la nostra obligació de prestar auxili a qui el necessiti.
Per a alguns de nosaltres els refugiats són com una inoportuna, impertinent i borrosa imatge que volem foragitar de la nostra vida quotidiana perquè ens molesta; però allò que és realment inoportú, impertinent i borrós és la nostra manca d’ètica i d’humanitat.
Com acceptar una persona que es troba en la frontera del ser i no-ser social? Què fem amb ella? Com ho gestionem (ara preferim aquesta paraula a la de solucionar)? Com la reubiquem (com l’acollim)? Com la integrem (perquè creiem que l’Estat només és possible amb una unitat en llengua i cultura)?
L’espontaneïtat compassiva d’algunes persones no pot suplir les polítiques públiques dels països democràtics que respecten els drets humans. Si aquests no ho fan, és fàcil imaginar que tampoc ho faran els règims totalitaris o els implicats en conflictes bèl·lics. Imatges esfereïdores, notícies dramàtiques, testimonis colpidors..., tot allò que és inacceptable ha esdevingut una rutina i es banalitza: és el confort de la indiferència de les societats occidentals.
Tots plegats tenim la tendència que la nostra responsabilitat individual en aquestes i en altres qüestions es dilueixi en la immensitat de la nostra societat de l’opulència. Tot i així, la petitesa del nostre país permet la realització d’accions eficients que, sense intentar resoldre la immensitat dels problemes que generen les onades de refugiats, permeten aportar solucions concretes a famílies i persones perquè iniciïn una nova vida a les nostres contrades.
Andorra ja ha demostrat que és capaç de fer-ho. Al llarg de la seva història ha vist passar, ha acollit i ha recollit refugiats (sobretot durant la Guerra Civil Espanyola) i, amb les excepcions que confirmen la regla, ho ha fet de manera altruista, donant plat i cullera, llit i, quan es podia, feina.
Però ara no m’interessa la bondat i l’altruisme dels andorrans, sinó la seva voluntat envers els refugiats quan els van incloure en la seva societat. Van saber solucionar el problema que significava l’entrada massiva de persones a un país tan petit i humil (la família Claverol té imatges de la plaça d’Andorra amb un munt de matalassos), els van integrar i aquestes persones han estat decisives per estimular el creixement del nostre país contribuint significativament a la construcció de l’Andorra que ara coneixem.
Els països oberts i integradors són els que més grau de desenvolupament assoleixen i els referents de la resta del món. Andorra ho va ser els anys trenta i quaranta i gran part del que som ara és per l’arribada i integració de tots aquells “refugiats-emigrants”.
