Regal de Nadal

Les temperatures altes han arruïnat els plans de la Virgínia, que pensava dedicar-se a la lectura al parc del barri durant l’estiu. La passejada matutina pels jardins acabava al mateix banc i amb un llibre a les mans. Ara no pot sortir, el metge li ho ha prohibit, pateix d’asma i la calor extrema l’asfixiaria. Recorda afligida les paraules d’advertiment del doctor Florit, mentre la renyava amb la mà com si fos una nena: “Faci bondat! No ens convé un altre ensurt com el de l’última crisi”. A la Virgínia trastocar els costums no li fa el pes. És ordenada i metòdica, els canvis la treuen de polleguera. La seva dèria frega, fins i tot, l’obsessió malaltissa. “T’has de conformar, ves, que hi farem!”, li ha dit la Marieta durant la conversa telefònica diària. Sort en té de l’amiga indulgent que sempre se l’escolta i, gairebé sempre també, li dona la raó. 

A finals d’octubre, oblidada l’onada de calor, la Virgínia queda els dimarts amb ella per anar plegades al club de lectura de la biblioteca, com han fet els darrers anys. El Frederic, un professor d’institut jubilat, proposa al grup llegir Una música constant de l’escriptor indi Vikram Seth, protagonitzada per un violinista. Ha sortit en edició de butxaca i la bibliotecària creu que no hi haurà dificultats a l’hora d’aconseguir uns quants exemplars. La història li arriba al cor. L’encantament persisteix dies i dies fins al punt que a les nits somia amb la música de Schubert. És una sensació tan viva que sent la necessitat que, abans no arribi el fred humit, ha de fer un viatge a Viena, on els protagonistes de la novel·la es van conèixer.  

Entusiasmada, truca a la Marieta per donar-li la notícia: “Nena, col·loca els nets amb la consogra que marxem a Viena: t’ho pago jo. És el meu regal de Nadal!” Amb la sintonia de Schubert sonant de manera constant al cap, posa fil a l’agulla: el vol, l’hotel, les entrades als concerts i les cafeteries per anar a prendre el millor Sacher. Ho organitza tot fins als petits detalls, ja coneixeu les seves manies. Tot, excepte la negativa categòrica del seu metge: “Volar hauria d’estar prohibit pels malalts d’asma”, li diu rotund. Que s’hi posi fulles (o, potser, flors) el doctor Florit, pensa enrabiada. A més, hi haurà la Marieta. Sempre hi ha la Marieta.

A l’aeroport, repassa mentalment l’equipatge, comprova el contingut de la bossa (l’inhalador, sobretot) i recorda les recomanacions que el Frederic li va donar en acabar el llibre: “Hem d’estar atents a la música que ens acompanya durant els millors moments de la vida”. Mira el rellotge i comença a impacientar-se. La Marieta es retarda i amb els horaris dels vols no es pot jugar. “Fa tard, fa tard, em sentirà!”, es repeteix una vegada i una altra mentre recorre amunt i avall les transparències de la sala d’espera com un ocell en una gàbia de vidre. El nerviosisme i la desesperació s’apoderen de la maniàtica de l’ordre que comença a respirar amb dificultat. Les paraules del doctor li bombardegen el cap. De sobte, la pantalla gegantina de la sala emet una notícia en directe: l’accés a l’aeroport ha quedat tallat a causa d’un accident de trànsit. Un taxi, que circulava a gran velocitat, ha bolcat en sortir-se de la via. Hi ha dues víctimes mortals: el conductor i la passatgera. Schubert deixa de sonar. Idolatrada Viena!