Que bonic és passar les festes amb la família i els amics. No sé vosaltres, però en el meu cas, en què avis, tiets i cosins viuen en diversos llocs de Catalunya i a l’estranger, Nadal i Reis són dels pocs dies de l’any que ens reunim tots plegats. Ens posem al dia, mengem fins que l’estómac fa mal, fem llargues sobretaules i compartim hores al sofà acompanyats d’un bon llibre o d’una pel·lícula mediocre.
Però ja ho diuen, les coses bones passen de pressa. Ara és temps de propòsits nous, de fer neteja a casa i d’estrenar una nova agenda plena de frases clixés però motivadores. També és temps de col·locar els nous regals allà on puguem, ens hagin fet il·lusió o no, ens els esperéssim o no, siguin trastos o coses útils.
Ara també ve la calma després de la tempesta. Els establiments tornen a respirar, les presses se’n van de vacances, el món sembla tornar a la normalitat... i cada any em passa el mateix: em poso a pensar en com hem arribat fins a aquest punt de consumisme extrem, en com l’espècie humana pot ser tan meravellosa i, alhora, tan irracional. I com que tinc la gran sort de poder expressar la meva opinió cada mes, doncs em quedaré ben a gust amb les sensacions no tan bones que he tingut d’aquestes Festes.
Temps enrere, les famílies necessitaven coses a les quals no tenien accés o que rara vegada podien obtenir. La necessitat feia brillar els obsequis que s’intercanviaven i, moltes vegades, els regals tenien un valor més enllà del monetari. Menjar casolà, galetes, peces de roba fetes a mà –fos per vestir o no–, treballs artesanals, quadres, plantes, llavors... Tots ells tenien un denominador comú: cada regal contenia un valor sentimental, un grapat d’hores dedicades a la seva elaboració, un trosset de l’ànima de qui ho regalava.
Avui en dia, la majoria de nosaltres no tenim habilitats artístiques, no sabem cosir, ni tan sols fer una confitura. Ens hem acomodat que fa por. Moltes vegades es compra el primer que es troba i au, ja tenim regal per la sogra. Poca gent se surt de la norma, ja que sembla que no sapiguem fer res més que treballar, mirar vídeos al mòbil i anar al gimnàs. No ens adonem de tot el temps de qualitat que abans sí que teníem i que ara hem perdut i ni tan sols trobem a faltar.
A tot això, haig d’afegir que estem enmig d’una crisi d’habitatge, immersos en una vida cada vegada més cara, amb uns sous que només tocar-nos els dits se’ns dissolen més de pressa que una pastilla d’Efferalgan en un vas d’aigua, però semblem tenir temps (i diners) per intercanviar-nos regals inútils –o, si més no, moltes vegades innecessaris–, fent agonitzar les nostres butxaques, que ja de per si estan descosides.
Però res, cada any participem en aquesta bogeria consumista i sense sentit amb un gran somriure als llavis i sense deixar d’admirar la decoració dels carrers i centres comercials. Tots els començos fan rècords de facturació i tots plegats contribuïm al cercle viciós de dilapidació que sembla no tenir fi, una realitat que dista moltíssim de com es vivien les Festes anys enrere.
No sé si opinareu com jo, estimats lectors i lectores. Com en tot a la vida, el bosc pot estar ple de ceps, però no n’hi trobareu mai dos d’iguals. En cas que compartiu les meves inquietuds, us puc donar algunes idees de cara a l’any vinent. Podeu regalar espelmes amb aroma a cítrics (mai se sap quan pot tenir lloc una apagada general a Andorra!) podeu fer bombons casolans, una peça de ceràmica que hàgiu treballat i pintat amb les vostres mans (hi ha tallers on te n’ensenyen), podeu pintar un quadre, fer punts de llibre, i moltes altres coses que em donarien per escriure un altre article.
Ah, i si algú de vosaltres ha pensat que no és capaç de fer res d’això, que es posi la mà a la butxaca i tregui el mòbil. Si alguna cosa té aquest aparell que tant s’ha demonitzat és que, a part de fer-nos perdre el temps, ens pot convertir en veritables artistes!