Reggaeton al basar xinès

Escric l’últim article de l’any, quin any, entre anuncis de la Marató de diumenge a TV3. Sí, la solidaritat de la gent és important, és un acte cívic, entranyable, ple de generositat, pedagogia i bona voluntat, però no hauria de substituir un bon sistema de sanitat pública que s’ocupi de la salut mental i de diagnosticar càncers a temps i de fer tot allò que ha de fer, com ara l’atenció telefònica. La solidaritat és un plus, però no un substitut. Després de la reivindicació –repetida cada any, ja ho sé– surto a fer encàrrecs. 

A la botiga dels xinesos hi ha molt d’ambient, una noia col·loca coses a les poselles i marca preus, al fil musical sona reggaeton, d’aquell que no et treus de sobre en tot el dia i que ara es canta amb una veu a mig gas, xiuxiuejant, com si no obrissin prou la boca per vocalitzar. Un grup de dones, diria que marroquines, riuen a plaer mentre comenten coses davant les poselles del maquillatge. Més barreja per metre quadrat ja no hi pot ser, penso mentre busco pegats per als genolls d’un individu que no para de foradar els xandalls mentre espera que aquest any el tió cagui algun Hot Wheels.

Potser elles també pensen que quina llàstima, aquest any tampoc tenim festival a l’escola, ens quedem sense aquell ritual d’entrades i sortides en files desendreçades, de balls i cants, alguns amb ritme, altres, descompassats. Si els nens són fills teus és un dels espectacles més emocionants del món; si són aliens, pot ser el més pesat.   

Canvio d’establiment. La noia de Grapats em diu que un altre cop puc portar al mòbil l’autorització per recollir el paquet que m’ha fet la meva amiga. Endevino què deu pensar: aquesta és tan antiga que fa servir papers impresos. Li dic que moltes gràcies, que així ho faré, i me’n vaig amb el paquet de pijames horribles que venen de l’altra punta del món. 

Passejo amb l’individu que espera els Hot Wheels i passen dos gossets petits de color blanc: “Has vist que macos? Bé, maques, deuen ser dos gossetes perquè porten dos llaços rosa al cap.” “Mama, acabes de dir un estereotip! Potser no són gossetes.” “Home... vols dir? Potser els gossos no tenen gènere?” I riem. 

Res, vaig a una llibreria, únic lloc segur en un món inestable i de mentida per anar mirant i anar fent la carta als Reis. Primer demanaré Apeirògon, de l’irlandès Colum McCann, un títol lleig que fa referència a un polígon que té multitud de costats, per explicar la història d’un israelià i un palestí, les filles dels quals han mort. Una història sobre complexitat, diàleg entre bàndols aparentment irreconciliables. Segon: el David Trueba de Queridos niños, la història d’un home que escriu discursos per a una candidata a presidir el govern. I, en tercer lloc, un recull dels poemes més llargs del gran, heterodox i necessari Enric Casasses, els més reflexius diu la promoció editorial, Soliloquis de nyigui-nyogui. En definitiva, una bona definició per  als textos d’alguns dels que periòdicament accedim a les pàgines d’opinió i triem una mica d’humor i distància irònica per sobreviure en aquests temps estranys. Bones festes.